La fi del règim del PPCV?

– El Partit Popular porta governant les principals institucions valencianes des de 1995. La crisi, la corrupció i la falta d’un lideratge potent acorralen als populars a les enquestes de cara a les eleccions autonòmiques i locals de 2015

– L’esquerra comença albirar un possible tripartit per fora als populars

Imagen

Enfonsant-se i sense rumb. Titubejant i amb el vent en contra es troba el vaixell del Partit Popular a les aigües de la política valenciana. Una nau que va ser hegemònica i absoluta dominadora de l’oceà electoral del País Valencià i que ara es veu amenaçada per un cúmul de factors que apunten al seu naufragi als comicis del 2015.

La crisi econòmica, els nombrosos casos de corrupció que van sorgint de forma incessant, el balafiament de diners públics, una oposició política més activa i unes enquestes que apunten al desnonament del PPCV pels votants, són els símptomes clars de l’enderrocament d’una hegemonia política que dura 20 anys. Però, no tot està dit i els dirigents conservadors esperen que aquella força inexpugnable que els sondejos s’empenyen en apagar, encara continue viva.

No obstant això, sorgeix una pregunta amb una resposta complicada, polèmica i que reparteix responsabilitats tant al partit hegemònic popular, passant per la societat civil i l’empresariat i acabant pels partits de l’oposició. Per què s’ha mantingut al poder el PPCV durant aquests vint anys?

Les cendres de la Batalla de València 

València, 1979. Violència, crispació i tensió política descontrolada als carrers. Aquest és el retrat de la Batalla de València, una pugna que va enfrontar la dreta més reaccionària que aglutinava a vells franquistes i als defensors del regionalisme bien entendido amb les forces, majoritàriament d’esquerra, que propugnaven un nacionalisme valencià i una autonomia sota les bases del pensador Joan Fuster. Conflicte que va crear ferides fins ara mai tancades a les distintes esquerres, uns nous símbols identitaris no reconeguts per l’oposició més nacionalista i les bases d’un discurs regionalista que van propiciar, entre altres factors, l’arribada del Partit Popular al poder.

Una lluita que va començar arran de l’escissió dels conservadors més radicals de la plataforma que el 1977 agrupava a tota la dreta valenciana. Un sector ultra que havia sigut apartat pels dirigents locals i estatals del principal partit de dretes –Unión de Centro Democrático-, a causa de l’adopció de postures liberals i reformistes pels quadres dirigents. Però, un fet, ho va canviar tot: el partit encapçalat per Adolfo Suárez va perdre les primeres eleccions democràtiques en 1977 al País Valencià després del període de la Transició.

A partir d’ací, Emilio Attard, pren el poder de la dreta valenciana, amb Manuel Brosseta i Fernando Abril Martorell de cervells de tota l’estratègia. D’altra banda, els expulsats, encapçalats per l’ex alcalde de València, Miguel Ramón Izquierdo, funden en 1978 Unió Regional Valenciana (URV), el germen d’Unió Valenciana. Malgrat el malestar entre ambdós sectors, l’UCD per esmicolar l’hegemonia de l’esquerra valenciana i URV per la seua defensa d’un nacionalisme valencià allunyat de les tesis de Fuster, confluiran a la mateixa facció a la Batalla de València. L’estratègia és clara: ondejar la bandera de l’anticatalanisme. Els instruments també: els grups terroristes d’extrema dreta, el diari Las Provincias, el València C.F i el moviment faller.

Atacs per part de grups d’ultradreta com el GAV, una crispació política i els mals ulls del PSOE estatal a què sorgirà un poderós nacionalisme valencià d’esquerra acabarà amb Abril Martorell, Attard i Alfonso Guerra dissenyant un Estatut d’Autonomia de segona, incloent-hi la franja blava a la quadribarrada i el nom de Comunitat Valenciana enlloc de País Valencià.

Malgrat les victòries obtingudes per part de les forces conservadores, l’esquerra personificada al PSPV-PSOE arrasava elecció rere elecció. No obstant això, les bases del discurs regionalista i de l’anticatalanisme estaven creades i el principal partit de l’esquerra després de la batalla “va pecar de por i complexos”, explica Francesc Arabí, periodista del diari Levante-EMV. En la mateixa línia, s’expressa Adolf Beltrán, cronista polític d’El País CV “l’esquerra va perdre la iniciativa al centrar-se en la gestió institucional i no hegemonitzar el País Valencià pel que fa al simbolisme”.

Davant la descomposició d’UCD pels conflictes interns, la dreta es va agrupar entorn a Alianza Popular -a partir de 1989 refundat com Partido Popular– i el regionalisme valencià es va reinventar amb molta força amb la formació d’Unió Valenciana, a càrrec dels membres més conservadors i anticatalanistes de l’antiga URV. Ambdues formacions concorrerien juntes a les primeres eleccions autonòmiques de l’any 1983, encara que ja no tornarien a reeditar el pacte en més eleccions, ja que AP es convertí en el partit més poderós a la dreta, sobretot al caliu del creixement que gaudia a la resta d’Espanya mentre que UV va anar aconseguint resultats considerables amb un discurs regionalista.

Zaplana, el comerciant                                                          

“S’estava construint una idea de què el PPCV era l’alternativa”, rebla Mireia Mollà, diputada autonòmica per Compromís. Amb aquesta sensació, el PSPV-PSOE es trobava desgastat pels nombrosos casos de corrupció a l’àmbit estatal, la pèrdua de l’Ajuntament de València i amb la campanya de Las Provincias carregant contra el Consell pel greuge que patien els valencians, tot amb el discurs anticatalanista de fons. “Madrid va ser Capital Europea de la Cultura, a Barcelona van acollir els Jocs Olímpics, a Sevilla l’Expo i ací encara estàvem connectats amb Madrid per una carretera nacional”, comenta Ignacio Blanco, diputat a les Corts Valencianes per Esquerra Unida, el discurs que es repetia aleshores.

Amb els socialistes sense projecte ni rumb, els valencians es sentiren infravalorats, mentre que el PPCV anava postulant-se com la força política que defensava millor els interessos dels valencians amb un discurs proper al regionalisme moderat. Sols faltava un comerciant per a què els electors compraren el discurs dels populars: Eduardo Zaplana.

Amb fama de carismàtic, el polític natural de Cartagena era la persona perfecta per vendre aquest discurs, malgrat els antecedents. Alcalde de Benidorm gràcies a la trànsfuga María Sánchez, qui va abandonar el grup socialista que contava amb 11 edils per votar a favor dels populars que tenien 10 regidors. A més, va estar a punt de no erigir-se com al comerciant del PP, sinó s’averen anul·lat les cintes del Cas Naseiro que l’implicaven.

Zaplana, a causa de les bones relacions amb José María Aznar, qui era president nacional del PP des del 1990, i per la seua imatge de renovador, va aconseguir desbancar a Pedro Agramunt de la presidència del Partit Popular al País Valencià. Pas clau per a forjar la victòria dels conservadors.

Del “Pacte del Pollastre” a la construcció del règim

1995, eleccions autonòmiques. Les previsions es van acomplir: Zaplana aconsegueix la victòria amb 42 diputats front als 32 del PSPV-PSOE que encapçalava el fins aleshores president Joan Lerma. No obstant això, el PPCV es va veure obligat a pactar. Esquerra Unida aconseguia 10 diputats i un pacte entre els esquerrans i els socialistes podria governar el Consell de la Generalitat. Tot depenia del nou partit frontissa: Unió Valenciana, que amb un discurs regionalista i anticatalanista va traure 5 escons. Davant aquesta situació, es va produir el famós ‘pacto del pollo’ –conegut així perquè es va fer al despatx de l’empresari agroalimentari Federico Félix- entre el PPCV i UV.

A partir d’aquesta victòria comença a construir-se l’hegemonia del PP al País Valencià. Una hegemonia basada en el lideratge de Zaplana i la presumpta renovació que dirigia, la total assimilació del discurs d’Unió Valenciana pel Partit Popular, la creació dels grans projectes i esdeveniments i l’articulació d’una xarxa clientelista al seu voltant gràcies als diners de les caixes d’estalvi. Tot açò, suposarà l’aparició dels primers casos de corrupció.

“L’hegemonia es construeix d’acord amb la capacitat d’un dirigent d’articular un projecte polític atractiu”, explica Astrid Barrio, doctora en Ciències Polítiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquesta capacitat la tenia Zaplana, qui va allunyar aparentment l’etiqueta del PP de ser un partit molt conservador i va aglutinar sota un mateix projecte a gent de distinta sensibilitat com els progressistes Diego Such, marcat sempre per l’ombra dels casos de corrupció, i el ara jutjat per corrupció Rafael Blasco, gent de la talla política de Manuel Tarancón o el democratacristià i ara també sacsejat per la corrupció Juan Cotino. “El PP era un partit contenidor. Agrupava des d’un professional liberal ateu fins a un nostàlgic del franquisme, passant per un jove homosexual o un avi carca que considera els gais malalts”, afirma Arabí.

Una sensibilitat que es va ampliar amb l’assimilació del discurs i de bona part dels dirigents d’Unió Valenciana pel Partit Popular. El líder indiscutible i ànima d’aquest partit era Vicente González Lizondo, qui va ser expulsat del partit regionalista al novembre del 1996 després d’enfrontar-se als sectors més renovadors i nacionalistes. Un any després, i amb la mort de Lizondo, el Partit Popular va aprofitar-se d’aquesta situació d’enfrontament intern, per fagocitar i anar a poc a poc incorporant militants que provenien de les files regionalistes, el que convertí a la formació de Zaplana en l’únic partit en l’espectre del centredreta valencià. “Junt amb el vernís que gent com Blasco de caràcter progressista li aportava al partit, la integració del valencianisme van fer al PP un partit més ampli i obert a la societat”, afirma Fernando Giner, ex dirigent d’Unió Valenciana i actual diputat del PP a les Corts Valencianes.

El PP amb la integració del discurs regionalista va extremar la seua aposta per l’anticatalanisme, element que li va donar rèdit electoral fruit de les cendres de la Batalla de València. “El PP va saber agafar aquest discurs de què els valencians havíem estat marginats. Van saber vendre que ells eren els autèntics valencians”, comenta Sergi Castillo, autor del llibre Tierra de Saqueo, on s’analitza l’hegemonia del PP a partir de les nombroses trames de corrupció que han assotat el País Valencià. “L’èxit del discurs era penjar l’etiqueta d’antivalencians als que discrepaven dels seus pensaments”, defensa Blanco. Discurs, però, que necessitava fets per demostrar-ho. I ací, van jugar un paper molt important la construcció de grans projectes i esdeveniments com el parc temàtic Terra Mítica per competir amb Port Aventura, l’impuls de la Ciutat de les Arts i les Ciències dissenyada pels socialistes, la Ciutat de la Llum, etc.

“Un discurs que l’anaven repetint tots els agents socials a sou del PP”, exposa Castillo. Uns lemes repetits per mitjans de comunicació públics com Ràdio Televisió Valenciana que es va convertir en “una ferramenta de difusió propagandística i de censura, per al profit del PP”, critica Mollà. No obstant això, no sols els mitjans públics van contribuir. “Alguns mitjans privats van col·laborar, fins i tot, crearen una sensació de diversitat d’opinió que no era real”, comenta Josep Moreno, diputat del PSPV-PSOE a les Corts.

Però, per finançar tot aquest entramat es necessitaven molts diners, i així és com van aparèixer elements clau: el factòtum de les trames clientelistes -Rafael Blasco-, el braç financer de les caixes d’estalvi i el pacte amb empresaris afins que pagaven els experiments de Zaplana per projectar-se políticament a canvi de contractes.

Les caixes es convertiren en la corretja de transmissió de la Generalitat Valenciana, finançant des de l’aventura privatitzadora de la sanitat a Alzira, la construcció de Terra Mítica, entre d’altres. El clientelisme s’estengué des dels contractes amb l’administració pública, les subvencions ala societat civil i la influència del cacic Carlos Fabra a la província de Castelló, junt amb el creixement econòmic gràcies a l’urbanisme salvatge i la bombolla immobiliària creada pel Govern d’Aznar. Una bombolla de la rajola i una expansió econòmica inaudita, amb peus de fang que va esdevenir el factor clau per suportar tot aquest entramat que teixia l’hegemonia política del PP.

L’arribada del fals messies

“Camps es va creure una espècie de messies que tot ho podia fer, sense cap tipus de control ni moderació”. Així defineix Beltrán l’adveniment de la segona gran figura d’aquesta hegemonia: Francisco Camps. Zaplana havia rebut la cridada el 2002 del seu amic Aznar per ocupar la cartera de treball i el murcià acceptà l’encàrrec, deixant com a successor a Camps, qui va esperar a ocupar el seu càrrec com a president de la Generalitat durant un any com a delegat del govern al País Valencià. La transició entre ambdues figures la protagonitzà José Luis Olivas, expresident de l’extinta Bancaixa i imputat per mala gestió com a directiu de l’absorbit per La CaixaBanc de València.

En 2003, i després de guanyar les eleccions amb una diferència notable amb el PSPV-PSOE, Camps arriba a la presidència. Una successió entre el “comercial” i el “fals messies” que no és ni de bon tros tranquil·la. Hi ha enfrontaments dintre del partit entre els partidaris del nou president (representat per figures com Rita Barberá, Carlos Fabra, Juan Cotino o Rus) i els de l’ex president Zaplana (que comptava amb el suport de Serafín Castellano, Fernando Giner, José Joaquin Ripoll, etc.). Una guerra que es visualitzà entre els enfrontaments de la majoria de dirigents alacantins contra els de València, en un ple de les Corts al juliol del 2004 on 20 diputats zaplanistes, liderats per l’actual secretari general del PPCV, Serafín Castellano, plantaren a Camps i per les rivalitats finalment apagades entre Giner i Rus per dominar la diputació i el PP de la província de València.

No obstant això, aquesta batalla entre la dreta, curiosament no la va dividir. “Mai rebentava la situació, perquè la caixa sempre estava plena”, argumenta Arabí. Amb la caixa plena i amb una bombolla de la rajola en plena ebullició, Camps de seguida va continuar la política de grans projectes que realitzà Zaplana, però amb una diferència: apostà pels grans esdeveniments i augmentà fins al deliri l’estratègia del seu predecessor.

València durant l’era Camps va viure un somni amb peus de fang: Fórmula 1, la visita del Papa, la Copa Amèrica, l’ampliació de la Ciutat de les Arts i les Ciències… Una sensació de riquesa artificial amb tant esdeveniment especial que es completava amb un discurs victimista pels suposats greuges que patien els valencians a causa de “l’antivalenciania” del PSOE a Madrid i triomfant per la bona marxa de l’economia valenciana i pels aires de nou ric que tenia l’autonomia amb tanta grandesa. Tot difós per la majoria dels mitjans de comunicació, que es completava amb una societat civil regada de diners per les xarxes clientelistes i que es mantenia cega per la sensació de riquesa de la bombolla.

I mentre, on estava l’esquerra?

Es trobava dividida i pendent de les seues batalles internes. Els socialistes des de la seua derrota al 1995 havien acumulat congrés darrere congrés navallades entre les diferents faccions que aconseguien dirigir la formació. A l’esquerra dels socialistes, les discrepàncies entre els comunistes, els ecologistes i els valencianistesimpedien la seua unió. Una unió que es va cristal·litzar el 2007, però que acabà amb l’agrupació dels ecologistes i els nacionalistes per una banda, germen de Compromís, i amb la travessia solitària d’Esquerra Unida.

“El problema és que durant molt de temps l’esquerra va estar més temps mirant-se el melic i barallant-se que lluitant per estar on haviem d’estar”, reflexiona amb autocrítica Mollà.

L’esquerra que es trobava abstreta va ser incapaç d’oferir cap alternativa a l’opció popular. A més, va tardar molt a veure tot el que aquell sistema de clientelisme inundat pels diners de les caixes i la rajola estaven desencadenant: l’emergència de la corrupció. Encara que durant l’època de Zaplana havia aflorat la corrupció als casos Ivex o Conesa, a l’etapa de Camps la corrupció va esdevenir generalitzada. Brugal, Cooperació, Carlos Fabra, Emarsa i Noos eren casos de corrupció que anaren esclatant abans i després de la seua presidència, però que s’havien gestat durant la seua època. Però, el més gran fou la trama Gürtel, que comptava amb acusacions de finançament il·legal del PP, implicacions de molts dels pesos pesats del partit i que apuntaven també a ell: al Messies.

La fi del règim?

“Voluntàriament oferisc el meu sacrifici perquè Mariano Rajoy siga el nou president del Govern”. Aquestes foren les paraules que Camps pronuncià el 2011 anunciant la seua dimissió davant la pressió del seu partit i dels mitjans de comunicació per la seua implicació al cas Gürtel. Una dimissió que dóna pas a una etapa on el seu successor designat per Gènova 13, Alberto Fabra, pot ser l’últim president del règim popular.

El País Valencià té una taxa d’atur del 27%, un endeutament públic del 32% del PIB i els valencians acumulem un deute històric de 13.500 milions d’euros i rebem 1.000 milions menys que la resta d’autonomies, a causa d’un sistema de finançament desigual, segons argumenta el Comitè d’Experts de les Corts. Amb una esquerra combativa i unida, una crisi econòmica duríssima, ferides com les de l’accident del metro sense curar dignament i el tancament d’un símbol com RTVV l’hegemonia del PP es veu en greu perill d’extinció.

Un perill que es confirma enquesta rere enquesta, on els populars semblen perdre la majoria absoluta i les forces de l’esquerra sumen, segons els sondatges, escons suficients per governar, fins i tot, fent inútil una suma entre UPyD i el PP. Per a Jorge Galindo, sociòleg valencià de la Universitat de Ginebra, l’enfonsament del PP i l’amenaça de la pèrdua de la seua hegemonia, rau en què “el PP basava la seua hegemonia en la bombolla. Sense bombolla no hi ha hegemonia”.

El règim que durant 20 anys ha impregnat la societat valenciana pareix enfonsar-se com un vaixell. La crisi econòmica ha tallat d’arrel les xarxes clientelistes i la identificació del PP amb la defensa dels interessos valencians, segons confirmen les enquestes. Però, la màquina electoral popular, no és dona per perduda i no vol perdre el timó de la política valenciana. S’espera una batalla electoral apassionant, on el temps serà qui pose fi o no al règim.

 

REPORTATGE MAQUETAT

 

Anuncios

Astrid Barrio: “La corrupció no passa factura electoral”

La visió acadèmica de l’hegemonia del PP

Astrid Barrio (Barcelona, 1974) és professora de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat de València. Editora junt amb els també politòlegs Juan Rodríguez Teruel, Edgar Rovira, Árgelia Queralt, Sonia Alonso i Marc Lòpez del blog d’anàlisi política Agenda Pública allotjat al diari digital ElDiario.es, aporta en aquesta entrevista una visió acadèmica i rigorosa, i en certa manera més objectiva, de com s’ha construït al llarg d’aquests anys l’hegemonia del Partit Popular al País Valencià, tant com ho fa als seus articles a Agenda Pública. Un blog, que tracta molts temes, des del futur del projecte europeu, passant per les noves formes de fer política i acabant per l’impacte social que ens està deixant aquesta crisi econòmica que els governants s’empenyen en fer-la llarga.

Doctora en Ciència Política i de l’Administració per la Universitat Autònoma de Barcelona, va cursar un Máster de Ciència Política a l’Institut Études Politiques de Paris. Des de fa uns anys, és professora contractada a la Universitat de València, on ha sigut una observadora dels anys d’esplendor i caiguda d’un domini aclaparador del Partit Popular, tant a les institucions com a la societat civil. Barrio, és doctora, al seu lloc, amb la tesi “Les aliances entre partits: el cas de CIU (1978-2004)”. Una tesi que fou guardonada en 2011 per l’Associació Espanyola de Ciències Polítiques i de l’Administració amb el premi AECPA, nom que compte les sigles de l’associació.

Una visió teòrica, neutral i objectiva. Aquest és el punt de mira que ens ofereix la co-editora del blog ubicat a ElDiario.es, Agenda Pública, per analitzar la construcció i el naufragi d’una hegemonia política que durant dècades ha dominat l’oceà electoral del País Valencià. Una opinió experta fonamental per respondre a la pregunta que porta l’oposició valenciana preguntant-se durant més de vint anys: ¿Perquè porta governant el PP el País Valencià durant tant de temps?

IMG_0416

 

Entrevista 

A grans trets. Per què s’ha mantingut el PP al poder durant aquests anys?

Normalment quan un partit es manté durant un gran període de temps, és perquè té uns suports electorals estables, no hi ha grans alteracions amb la percepció de les persones respecte d’allò que consideren desitjable. També, en moltes ocasions al llarg de temps es sol atribuir al fet que l’oposició té problemes per a situar-se o té problemes interns que fan difícil la viabilitat d’un canvi de Govern.

Podríem dir que l’hegemonia del PP comença en 1991, quan aconsegueix l’alcaldia de València. Que va propiciar que es trencara l’hegemonia del PSPV de la que veníem i és substituïra per la del PP?

Això, també, està vinculat amb els diversos nivells de govern que trobem a Espanya. Segurament, el que passa a les Comunitats Autònomes i, fins i tot, als municipis s’explica també amb la resta del que passa a l’Estat. A partir de l’any 89, a Espanya, es comença a formar un nou sistema polític que reformula la dreta espanyola, que aconsegueix una coherència interna, que aconsegueix unificar diverses famílies, i això, òbviament, es trasllada a les Comunitats Autònomes. També, coincideixen en un moment, no ho oblidem, en el que el Partit Socialista, tant a nivell estatal com en diverses Comunitats Autònomes com pot ser la Comunitat Valenciana, presenta problemes interns. El PSOE als anys 90 a Espanya ha de fer front a problemes de corrupció, al descrèdit… i això, per descomptat, afecta les seues seccions territorials. De manera que veiem com s’a junten l’ascens d’un partit polític, com és el Partit Popular i el descens d’un altre que és el Partit Socialista. En eixos anys, l’evolució de la Comunitat i la del país han tingut versions similars, cosa que a mesura que ha anat passant el temps no s’ha vist continuat.

No hi ha cap factor autonòmic valencià que ho justifique?

Sí, evidentment, sempre hi ha factors interns: els lideratges, la divisió de la resta de partits, la capacitat que tenen alguns partits per canalitzar interessos diversos o per connectar amb una part de l’electorat. Hi ha característiques específiques, però, en el fons, la consolidació d’aquesta força política doncs és bastant compartit amb la resta de l’Estat.

El primer gran referent és Eduardo Zaplana. Com s’organitza el partit per a tindre una continuïtat que no es quede en 4 anys de Govern?

Aquest partit es construeix, com deia, amb el lideratge, que es construeix a partir de distintes institucions. Es construeix d’acord amb la capacitat d’un dirigent capaç d’articular un projecte polític que és atractiu, que resulta mobilitzador per a la resta de la ciutadania, que al cap dels anys tinga continuïtat… fins i tot, el factor de què dirigents autonòmics passen a l’àrea nacional sent recompensats, posa de manifest la interrelació entre tots dos governs. Si ací trobarem el cas de partits no-estatals, és a dir, partits nacionalistes que tenen capacitat de governar, veuríem que el seu àmbit d’actuació és la comunitat autònoma; en canvi, per als partits territorials que són una secció dels estatals, la seua preferència sempre acabarà sent el Govern de l’Estat. I després els lideratges successius han tingut una capacitat important per saber connectar amb una part important de l’electorat projectant una imatge concreta de la Comunitat Valenciana que ha gestat una identitat específica. I aquest és un factor mobilitzador important.

El PP passa d’un líder com Zaplana que després ja se’n va cap a Madrid i fa la transició fins a Camps. Com s’ho fa perquè això no li afecte electoralment?

És una qüestió interessant. Quan hi ha disputes polítiques internes, els partits tendeixen a veure’s penalitzats. El previsible hauria estat, doncs, que aquest partit perdera suports. Però, és important també que no hi haja una alternativa a l’oposició, i si aquesta està encara pitjor, doncs això no li passa factura.

Quins problemes tenia l’esquerra per articular un discurs?

No tenia tants problemes per articular un discurs, però,sí que presenta problemes d’articulació i coherència interna.  Acò pasa a les diverses esquerres. Fixeu-vos, a la resta de l’Estat, veiem que la dreta presenta una única força política, mentre que les esquerres apareixen amb diferents forces polítiques, amb diferents tradicions, perquè aquí a la Comunitat Valenciana, teniu la tradició socialista, la de l’àmbit més nacionalista que comença a adoptar forma en els darrers anys, però, també tenim la secció valenciana de l’esquerra de l’antic espai comunista. A més, alguns espais presenten dificultats específiques que han experimentat tots els partits polítics de la nova esquerra des dels anys 90, per articular un nou discurs. I també, hi ha un altre element important, i és que quan els partits polítics estan al govern, tenen unes capacitats i uns recursos per a poder intentar mantenir la seua hegemonia. I si l’oposició està dividida, doncs aquesta qüestió es fa més evident.

En canvi, en “El secuestro de la democracia” sí que parlen de què un dels pilars bàsics ha sigut el clientelisme, que després s’ha pogut veure en els casos de corrupció.

Sí, però, per a dir això s’han de tenir moltes dades, de les que jo no disposo.  Sí que podem presumir de que hi ha hagut pràctiques clientelars com ha estat habitual en molt països i en molts partits, i en situacions on els partits han gaudit de les institucions durant molt de temps, però, aquestes són acusacions serioses i s’han de demostrar.

En aquest llibre també es parla de la utilització populista en aquelles proclames del “agua para todos” o del “fantasma del catalanisme”.

L’etiqueta de populista és una etiqueta que de vegades emprem molt alegrement. Qui ha estudiat la ciència política sap que són bàsicament partits que apel·len al poble i es volen mostrar com a diferents. En aquest sentit, no crec que el Partit Popular faja cap mena de discurs populista, si ens atenem al significat de la paraula. Altra cosa, és que utilitze eslògans amb un to propagandístic i mobilitzador, i que serveixen per a lluitar contra un enemic exterior o posar en pràctica diferents actius comuns, però, d’ací a considerar-ho populista… hem de saber exactament a què ens estem referint.

IMG_0408

Com van influir els grans esdeveniments i grans projectes?

Aquest, no és un fenomen pròpiament de la Comunitat Valenciana, ni tampoc ha estat posat en pràctica tan sols pel Partit Popular, perquè trobem altres Comunitats Autònomes o municipis que basen el seu model no en la quotidianitat, sinó en la gestió dels esdeveniments que tenen lloc en moviments puntuals. Podem parlar, per exemple, de la Barcelona Olímpica o la Barcelona del Fòrum. Ho fan tots aquells que poden, perquè aquests donen notorietat a la ciutat. Açò s’ha pogut fer en una seguida de temps, però, després es constata que aquests models per gestionar les ciutats no són viables, i d’altres comporten uns costos superiors als beneficis. No obstant això, mentre la màquina està en marxa és molt difícil aturar-los, i potser cap dirigent polític hauria dit que no a aquest tipus de política.

Va afectar negativament a l’esquerra la pèrdua de la Batalla de València?

Segurament. Normalment, en un discurs entorn de la nació, qui sempre té les de guanyar són els partits de dretes, i les esquerres o tenen una posició més acomplexada o una posició més subordinada als de la dreta. Així que, efectivament, uns poden agafar la bandera, i els altres, com que presenten pluralitat, els hi costa fer un discurs coherent i potent que puga contrarestar al dels altres. Passa igual si comparem al PP i al PSOE a nivell estatal.

Com va influir la creació d’un sistema comunicatiu afí al govern? 

La influència dels mitjans de comunicació en les preferències electorals dels individus és important, però, també s’hi ha de matissar. La gent en l’actualitat rep molts impulsos polítics de moltes naturaleses per a assegurar que cert mitjà amb certa tendència puga incidir directament; ja voldrien els partits. Avui en dia, no deguem menysprear l’absència de pluralitat en els mitjans de comunicació, però, hem de minimitzar-la, perquè hi ha una gran pluralitat informativa. No sé si seria un factor determinant en aquest sentit.

Com s’explica electoralment el cas de Francesc Camps, que assetjat pels casos de corrupció, va obtenir de nou la majoria absoluta?

A veure, ací hi ha dos elements importants. En primer lloc, el que sabem des del punt de vista de la ciència política és que en la majoria dels casos, la corrupció no passa factura a l’electorat, com tampoc passa factura que els partits no complisquen el seu programa electoral; els votants acostumen a perdonar i a tenir poca memòria. En segon lloc, enfront de l’amenaça que suposa el desprestigi a les institucions, doncs hi ha un tancament de files, de protecció del patrimoni, i podem incloure el fet que com durant molts anys hi ha hagut un mateix partit polític, doncs ja es suposava una mena d’entramat d’interessos.  No és un cas aïllat.

IMG_0420

Quins són els factors que albiren que es puga produir un canvi i passar d’una majoria absoluta  el 2011 a una pèrdua del poder per part del Partit Popular?

En els darrers temps, especialment a partir dels anys 2010 i 2011, comencem a assistir a una crítica cada vegada més persistent envers els partits polítics tradicionals. Això, inicialment no s’ha articulat en forma d’acció política, sinó en forma de moviments i protestes socials, però en els darrers mesos estem veient com s’articulen diferents opcions polítiques, la major part de les quals comparteixen la crítica cap al sistema, encara que de moment estan tenint problemes per a unir-se, el que pot jugar en detriment de les seues expectatives. D’altra banda no podem perdre de vista el desgast que està patint el Partit Popular, encara que això no vol dir que l’oposició es beneficie. I després, òbviament, un cop passada la tempesta, li poden passar factura tots els esdeveniments que ha hagut que suportar, com la corrupció, alguns dels quals encara estan en marxa.

Ara bé, hem de tenir en compte que les enquestes mostren les opinions, però, que a mesura que s’apropen les dates de les eleccions segurament assistirem a una modificació menys important de l’actual panorama polític, perquè s’acostuma a esgotar i a fer vot útil, és a dir, menys experimental.

Per tant, aquesta incursió tant de Compromís per una banda, com d’UPyD per l’altra, caldria relativitzar-la? 

Són opcions que estan sorgint, aquestes són les dues forces grans que estan sortint, però, penseu que hi ha moltes altres de petites que disputen un espai de protesta i que s’estan articulant. Hem de ser prudents respecte al gran canvi que podrien suposar, perquè, el que sabem fins ara, és que la gent és més conservadora i els canvis són progressius.

Jorge Galindo: “Sense bombolla no hi ha hegemonia”

Jorge Galindo

L’analista polèmic e irreverent del Cabanyal

Jorge Galindo (València, 1985) és un sociòleg i investigador valencià en matèries de redistribució de la riquesa, eleccions i creixement, centrant-se especialment en l’anàlisi de l’estructura del mercat de treball. Polemista pels seus articles al blog d’anàlisi polític Politikon.es , on desmunten molts mites de la vella esquerra i carrega les seues tintes contra els partits conservadors en defensa de la nova classe social del segle XXI: El Precariat, on reivindica el contracte únic com a solució per resoldre la precarietat. Destaca pels seus articles a El País Comunitat Valenciana i les seues anàlisis polítiques tant a la secció valenciana de ElDiario.es com al portal ValenciaPlaza.com sobre política valenciana.

El jove analista polític va estudiar sociologia a la Universitat de València, des de 2003 a 2008. Posteriorment, el 2012 va realitzar un màster a la universitat Eramus Universiteit Rotterdam (Països Baixos), especialitzant-se en l’estudi de la gestió pública, el sistema democràtic i la política econòmica. En 2013, va fer un estudi superior a la Universitat d’Europa Central (Hongria), on va estudiar la descentralització dels governs i la gestió pública. Actualment, és investigador en la Universitat de Ginebra (Suïssa) en el departament de sociologia i candidat a doctor en aquesta universitat. Destaca per les seues anàlisis comparatives entre polítiques econòmiques i la seua incidència en l’estructura dels mercats laborals.

Analista crític i incisiu sobre les polítiques públiques portades a terme pel govern valencià, ha publicat junt amb Josep Sorribes, Ricard Pérez Casado, Fernando Gaja, Vicente Mostóles, Joan Romero i Vicent Monfort un llibre per millorar la ciutat que el va veure néixer titulat València, una ciutat manifestament millorable (Faximil edicions digitals, 2010). A les seues anàlisis sobre l’actualitat del País Valencià ha escrit, a part de com millorar la ciutat de València, sobre la situació de la socialdemocràcia i l’esquerra valenciana, a més d’explicar el perquè s’ha construït i mantes durant tants anys l’hegemonia del PPCV a terres valencianes. També, amb el col·lectiu Politikon, ha escrit el llibre, La Urna Rota. La crisis política e institucional del modelo español (Debate, 2014), on exposen els principals problemes institucionals d’Espanya i contrasten les possibles solucions, tot amb l’objetiu de generar un debat més informat i rigorós.

En definitiva, una veu imprescindible, jove i diferent per entendre com s’ha construït el domini de la dreta valenciana al País Valencià durant aquests 20 anys i perquè ara es pot veure amenaçat, tot i que el principal partit de l’oposició, el PSPV-PSOE, no ha recuperat ni de lluny el domini que va mantenir durant les primeres etapes d’autogovern.

Entrevista

Que va propiciar que en 1995 Lerma perdera la Generalitat davant del PP, que va pactar amb Unió Valenciana, el famós pacte del pollastre?

El PSOE estava enfonsat en tota Espanya. També, a València. Hi havia un espai a la dreta que omplir. A la Comunitat, era més difícil perquè estava travessat per l’eix nacional/regional. L’estratègia lògica per a un partit que aspirava a controlar tot el que quedara a la dreta dels socialistes era eliminar a qualsevol rival en aqueix eix secundari. I açò, és el que va fer el PPCV, de manera bastant hàbil. El PSOE no podia fer res per a contrarestar aqueix moviment. Així, que es va quedar a veure-les venir, com en la resta d’Espanya.

La batalla de València, i la derrota de l’esquerra en aquella, va ser un element clau perquè el PP trencara l’hegemonia del PSPV i començarà a crear la seua? 

No diria que el PSPV va tenir una hegemonia pròpia diferent de la qual va disposar el PSOE en la resta del país. La dominació socialista dels vuitanta a València va estar totalment correlacionada amb la qual existia a nivell estatal.

Què va fer el Partit Popular valencià per a passar de ser un partit xicotet que necessitava pactes per a governar, a ser un partit hegemònic?

El mateix que li va fer seguir la mateixa trajectòria en la resta d’Espanya: el desgast de l’hegemonia socialista que va venir amb la crisi econòmica de principis dels noranta que va ajudar a consolidar un fet que hauria succeït igualment: l’espai electoral que quedava a la dreta del PSOE havia d’omplir-se d’alguna manera, perquè existia la demanda. I es va omplir. A la Comunitat, clar, va ajudar el fet que el PPCV s’apoderara també d’un extrem de l’eix nacional.

La pèrdua de la ciutat de València va ser clau per a la construcció del “règim” popular? Quin paper ha jugat Barberá o personatges com Blasco o Cotino en la construcció i manteniment d’aquesta hegemonia?

Bé, València té molts votants. És una obvietat que el que es vota en la ciutat té una influència determinant en el resultat final, però València podria votar diferent i el PP seguir guanyant.

Respecte al paper de determinades persones, la pregunta que sempre hem de fer-nos és com seria el món en què vivim sense ells. Crec que el PP hauria aconseguit quasi les mateixes majories amb altres persones al capdavant, encara que és indubtable que el carisma públic (en el cas de Barberá) i la capacitat de manejar pactes dins del partit ha sigut considerable.

Al llibre “El Secuestro de la democracia” José Antonio Piqueras parla del clientelisme com un dels pilars de dominació política. 

No conec el llibre, però la literatura sobre el clientelisme en la ciència política i l’economia política és àmplia i profunda. La idea és relativament senzilla: un partit és capaç de posar tot l’aparell de l’estat, o part del mateix, al servei dels seus suports i dels seus votants sense existir uns criteris objectius a ser respectats. És relativament segur dir que a la Comunitat Valenciana de la bambolla va haver-hi prou d’açò, com també a Andalusia, en la primera Catalunya de CiU o a Galícia, per posar alguns exemples. Ara bé, no crec que el clientelisme siga la raó principal per a explicar l’hegemonia electoral del PP en la nostra terra. Un suport, probablement. No una causa única.

 

jorge-galindo

Hi ha dues figures fonamentals que construeixen l’hegemonia del PP a la Comunitat: Zaplana i Camps. Com aconsegueix el PP fer una transició de Zaplana a Camps, amb les batalles internes, sobretot a Alacant, que no li coste res electoralment?

Doncs perquè tot anava bé. És així de dur i senzill. L’atur baixava, l’economia creixia, el crèdit no cessava, les infraestructures milloraven (almenys les que depenien de Madrid), etc. Les batalles internes són molt més assumibles quan el pastís creix.

 Quin paper juga construir un sistema comunicatiu afí, tant a nivell públic com privat?

De nou, açò va ser un suport, però no un factor determinant per a explicar la dominació del PPCV. Unes eleccions no es guanyen amb Canal 9 i Les Províncies, com a màxim, s’aconsegueixen vots extra.

El professor Antonio Laguna argumenta que un altre pilar del “règim” popular és el populisme utilitzat com a estratègia comunicativa. En quin sentit aquest populisme, que es va veure en lemes com a “aigua per a tots” o en la utilització del fantasma del catalanisme, influeixen en la construcció de l’hegemonia política del PPCV?

L’anticatalanisme o el “aigua per a tots” són arguments que es basen en preferències clares d’una banda dels ciutadans. I no de tota. Per tant, dubte que es puguen qualificar  de populistes, sent rigorosos. Sí, hi ha un joc amb arguments extrems per a difondre’ls entre més gent, però el populisme és una altra cosa. Els exemples d’anticatalanisme i “aigua per a tots” han activat clivatges que existien igualment en la població, han pres una postura extrema en dites clivatges (i en alguns casos intencionadament errònia i falsejada, podria argumentar-se) i l’han emprat per a cohesionar a l’electorat. El pas populista es dóna, ací sí, quan s’equipara al PPCV amb la defensa dels interessos de tots els valencians, quan s’identifica a Rita Barberá amb València i es fa del projecte social i econòmic de la Comunitat i de la ciutat un tot unit al partit. En açò, per a mi, l’anticatalanisme o l’aigua per a tots no van ser tan importants com la bambolla de crèdit i el “boom” immobiliari.

Quina responsabilitat té l’esquerra valenciana que el PP fóra hegemònic? 

Aquesta pregunta és difícil. D’una banda, és clar que el PSPV s’enfonsava en les seues petites misèries internes a mesura que s’anava reduint la grandària del seu pastís. Per un altre, resulta complicat veure com pot articular-se una alternativa real de poder quan el teu rival està regnant la millor època de creixement econòmic que ha conegut el teu electorat. Que siga una il·lusió destinada a esclatar en aqueix moment és igual, perquè no es veu. Així que sí: el PSPV podria haver-ho fet molt millor, però difícilment podria haver guanyat, o fins i tot, evitat les majories absolutes del PPCV.

Per què ara, segons indiquen les enquestes i sondejos, s’esquerda de forma tan espectacular l’hegemonia del PPCV que, fins i tot, podrien perdre el govern? 

El PPCV s’esquerda perquè la seua hegemonia es basava en la bombolla. Sense bombolla no hi ha hegemonia. La corrupció no es castiga quan tots ens beneficiem d’ella, com passava (o semblava que passava) abans de 2008. No ara.

Com s’explica que aquesta caiguda del PP no sàpia aprofitar-la el principal partit de l’oposició, i pugen altres partits amb molta força com Compromís o UPyD, segons les enquestes? 

El PSPV no pot aprofitar al màxim aquesta situació perquè, d’una banda, encara està recomponent-se i llepant-se les ferides d’una dècada i mitja de lluites internes. I, per un altre, la marca PSOE és una marca nefasta ara mateix en tot el país, després del govern de Zapatero, que va haver de bregar amb la major crisi econòmica que ha conegut Occident en dècades.

Nota: L’entrevista ha sigut realitzada per correu.

Francesc Arabí: “Juan Roig és l’actual president de la Generalitat, compartida amb Zaplana i el testaferro és Alberto Fabra”

IMG_0428

Una ploma àcida contra el poder

Francesc Arabí (Gata de Gorgos, 1970) és un dels periodistes valencians més àcids enfront dels abusos del poder i dels governants siguen del color que siguen. Crític per naturalesa, la seua ploma al diari Levante-EMV, carrega sempre contra aquells que organitzen trames de corrupció, que ofereixen una imatge pública falsa i contra aquells que endinsats en les lluites de poder no són capaços d’oferir una alternativa als qui ostenten el poder.

És defensor de titllar de règim al domini que té el Partit Popular al País Valencià, ja que segons ell, un règim es forma quan el poder coopta de tal forma la societat civil, que no hi ha gaire contestació, ni dissidència. Valedor d’aquells que són dissidents, va començar la seua carrera professional com a becari al Diari d’Eivissa el 1991. Un any després, el 1992, va entrar a la secció d’economia del diari Levante-EMV com a becari. A partir d’aquell any, es quedà al diari, fins on encara continua. Al periòdic valencià, ha fet de tot, però, ha destacat per fer informació política. Des de fa quinze anys, fa informació política sobre els partits d’esquerra i també, sobre les nombroses trames de corrupció que han assotat el Partit Popular.

Ha carregat la seua tinta per parlar de la trama IVEX, un dels primers casos de corrupció de l’era Zaplana, per parlar del cas de Terra Mítica, o per relatar amb una crítica contundent, la trama de corrupció més mediàtica que ha patit la societat valenciana: la Gürtel. Al seu torn, ha descrit la tornada a la clandestinitat –política s’entén- de l’arquitecte de les trames clienterals –com el va catalogar el propi Arabí en un article al Levante-EMV– , Rafael Blasco, arran de la seua implicació en una de les trames de corrupció més repugnants que han aflorat al País Valencià. També, ha contat altres casos de corrupció com Brugal o el que ha afectat a l’ex president de la diputació de Castelló,Carlos Fabra. Castellano i la seua implicació al cas Taroncher també ha sigut protagonista dels seus articles, junt amb les suposades malifetes de Caltrava, denunciades per Esquerra Unida.

Professor associat de periodisme a la Universitat de València i redactor de base del diari Levante-EMV, Francesc Arabí, porta molts anys relatant com s’ha format el règim popular al País Valencià i ha descrit en un reportatge –titulat Les cendres de la gran falla- l’ascens i caiguda del domini aclaparador del PP al País Valencià. Un testimoni fonamental per entendre com s’ha construït l’hegemonia del PPCV a la nostra terra.

IMG_0431

Entrevista

Què va fer que Lerma perdés el poder i amb ell acabés l’hegemonia del PSPV?

El mateix Lerma quan parles amb ell diu que aquí es pensa en clau estrictament espanyola, no valenciana. El País Valencià va ser el primer lloc on es va manifestar un corrent que ja estava avançant a tot el país: la caiguda del PSOE. Sempre s’ha dit, com estereotip, que aquesta sensació es va iniciar amb l’Expo del 92 a Barcelona. Com tots els estereotips, això té una part de veritat. La sensació que aquí ens marginen té aquí la seva base. Això, més la corrupció de Madrid va fer que perderen el poder. Crec que la pèrdua de l’Ajuntament de València en el 91 va ser la primera manifestació clara. És el moment en què Unió Valenciana comença a cavar la seua pròpia tomba, quan va haver de pactar i començar la simbiosi entre els dos partits.

Quan el PP absorbeix Unió Valenciana és una operació que té més calat del que sembla. “No va comprar només la marca Coca-Cola, és que va comprar l’espurna de la vida”. Compra als treballadors, al president i al gerent de la companyia, però també la seua ànima. És una ànima molt relacionada amb el blasquisme en el seu moment. Unió Valenciana no era anticlerical, però sí tenia aquest punt populista que el PP necessitava, perquè el PP no era un partit de quadres quan va arribar a la Generalitat, necessitava comprar voluntats per nodrir els llocs executius de l’administració”.

Com va afectar la pèrdua de la Batalla de València a l’esquerra valenciana?

La Batalla de València és d’aquestes batalles que generen més morts quan han passat els tirs,  que durant els tirs. Un cop més, després de la batalla, l’esquerra valenciana va pecar de por i de complexos. El complex va ser mirar sistemàticament de reüll el rèdit electoral. L’exemple més clar van ser els dubtes i els titubejos del govern de Lerma i el model de Canal 9 que es va fer, és la mostra de tots aquests complexos posteriors a la batalla. Aquell Canal 9 era molt qüestionat en el seu moment, però vist ara … No poden relacionar moviments del passat amb la mentalitat d’ara.

Com contribuir Zaplana a crear el règim, aquesta hegemonia del PP?

Bàsicament, Zaplana va ser un gran comercial, un tipus molt intuïtiu. Avui Zaplana no podria fer el que va fer perquè no comptaria amb tots els diners públics que va gastar. No és que a Zaplana el nomenaren ministre, és que literalment va fugir d’aquí al 2002. Una persona que coneix bé a Zaplana sabria que Zaplana no està molt temps en el mateix lloc, i jo penso que és el típic que arriba al poble, s’instal·la allí i no pot estar molt temps al poble estafant a la gent, de manera que ha d’anar canviant de lloc. No pot estar molts anys en el mateix lloc, perquè al final ja el coneix tothom, i pel camí ha deixat uns quants cadàvers i s’ha gastat tots els diners. La política de Zaplana és per un temps de “vi i roses”. Avui Zaplana no podria ser president. El que va fer va ser arribar i dir: necessitem grans projectes, per generar economies. Per fer tot això necessitava l’ajuda de les caixes, de manera que va canviar la llei de caixes al seu favor. És un home resolutiu, que ho compra tot i té claríssim que és més important distribuir i vendre que produir. “Zaplana és el primer president que feia tuits sense existir Twitter”, parlava en titulars, en gran part perquè no podia articular un discurs molt profund, però també perquè sap que les coses s’havien de vendre, i per això necessitava d’eslògans, d’un gran aparell de propaganda.

Va fer un pacte amb els empresaris: ell els donava contractes, però, a canvi, necessitava que li paguessin els experiments que necessitava per projectar-se políticament. El mateix Zaplana que aquí era un liberal per al canvi, en fer-se ministre d’Aznar, es va convertir de sobte en un agent de propaganda de la dreta més carca. Sobre el tema de les caixes, el problema és que molts han anat amb la bandera de liberals, quan haurien d’haver agafat la bandera de pirates i intervencionistes. No hi ha un règim més intervencionista que aquest. Aquí es va construir el règim, entrant a la porositat de tota la societat civil. Una de les coses que va tenir clares Zaplana va ser la de trencar tots els fronts d’oposició civil que pogués tenir. Igual que Zaplana li oferia la seva capacitat al govern de Madrid, Blasco l’oferia a Zaplana. . Blasco va instrumentalitzar a la societat civil regant amb subvencions públiques mentre es quedava amb comissions i podia fer-se un lloc al PP.

Llavors, el clientelisme és clau en la construcció de l’hegemonia del PP?

Ha estat clau. Zaplana crea un ecosistema econòmic de la corrupció en el qual tots guanyen. També, cal tenir en compte que el cos electoral té una mica de culpa. Els polítics també reflecteixen en part el perfil del territori en el qual governen. Tant o més lamentable que la pròpia corrupció, és la manca de condemna, ja no només a nivell judicial, també pública.

IMG_0432

Quin paper juguen els mitjans de comunicació privats en la construcció del règim?

Cal no oblidar que les empreses són empreses i que la seva línia editorial no és més que el compte de resultats. El que passa és que els comptes de resultats diuen que per quedar bé amb determinats clients cal dir una sèrie de coses. No és el que pensen els caps del medi, és el que pensen els clients. Zaplana necessitava demostrar que era més liberal, així que necessitava que els mitjans de comunicació legitimaren seu discurs, que algun mitjà no sospitós de ser conservador, com sí que eren Las Provincias o La Razón, digués que Zaplana no representava a la dreta carca de sempre, que era més liberal. Hi va haver per a tots en aquest exercici de repartir publicitat institucional entre els mitjans. Hi va haver un fet clau: en un acte a Alacant, després d’intervenir Zaplana tots els periodistes es van aixecar a aplaudir. A canvi de ‘comprar’ amb publicitat institucional, Zaplana no exigia ni una sola crítica al PP i a ell mateix. En això, tampoc era liberal: Zaplana mai ha tolerat una crítica.

Com ho va fer el PP perquè les seues batalles internes no impediren a Camps succeir Zaplana?

Va ser clarament el context econòmic, mentre hi havia diners no suposava cap problema per al partit. Mai rebentava la situació perquè la caixa sempre era plena. Quan comença a faltar diners, i en lloc de signar subvencions se signen EROs, és quan arriba el problema. També, influïa el factor que fora del PP gairebé no hi havia alternativa. Amb això, s’ha demostrat el gran èxit del PP, tot i que ara està deixant de ser-ho: el de ser un partit contenidor, que abastava des de l’extrema dreta fins al centre, “des d’un professional liberal ateu fins a un nostàlgic del franquisme, des d’un jove homosexual fins a un avi carca que considera que ser gai és una malaltia “. Això no ho aconsegueix cap partit. A la resta de partits, hi ha un factor clau històric: que l’esquerra és assembleària, són partits de quadres, i el PP no. El PP és una empresa; arriba un moment en què deixa de ser una societat anònima i passa a ser una confederació de societats limitades, però, al final tots hi són i defensen els mateixos interessos, perquè saben que fora no tenen espai. L’únic partit que des de fora ha aconseguit ocupar una part del seu espai és el de Rosa Díez. UPyD ha muntat un partit per al qual havia mercat, basant-se ni més ni menys que en lerrouxisme. Aquest esperit també ho va tenir una mica Unió Valenciana.

Quin ha estat el problema d’Esquerra Unida i Compromís per no oferir alternativa?

Esquerra Unida té un problema molt clar, que a la mateixa vegada és una virtut, que és el Partit Comunista. Molta gent creu que està bé que seguisca existint, perquè compleix el paper històric de girar cap a l’esquerra. El PCE fins ara s’ha mantingut en el paper de referent sentimental, però amb la nova direcció ha deixat de ser una relíquia i volen ser protagonistes dins d’EUPV. EUPV ha estat víctima del seu assemblearisme. El drama és quan deixen de suposar aquesta quota de dissidents que aporta legitimitat al partit, per arribar a suposar gairebé la meitat d’aquest. A mi em fa molta gràcia quan alguns partits diuen que la culpa la té la societat; la societat només té part de la responsabilitat. En el cas d’EUPV, el seu gran problema és que tots volen tenir la seua part de representació. Això també passa al PSOE, i reflecteix una manca de generositat brutal. És una cosa que no passa al PP. L’aparell ha d’existir, com succeeix en totes les empreses i organitzacions; una altra cosa és la finalitat amb la qual utilitzes l’aparell, si per “forrarte” o pel bé comú. EUPV segueix tenint el problema de resoldre el lideratge, i aquí cal veure si el PCE  pressiona o no a Marga Sanz perquè aquesta arribe a presentar-se o no. En el cas del PSPV, la seua operació de primàries ha estat tan perfecta que arriba a ser sospitós. Encara queda veure com ho resolen Esquerra Unida i Compromís. El de Compromís és tot un repte, ja que està en una tessitura que no deixa de ser l’etern dilema: el que té la força de l’aparell (Enric Morera) davant qui segons els estudis és un producte més popular en el mercat (Mònica Oltra).

Com s’ha arribat a aquesta situació on en 2011 Camps aconsegueix una majoria absoluta a què les enquestes marquen que el PP puga perdre la Generalitat?

Crec que la crisi és el factor absolutament determinant. La crisi s’ha emportat per davant molts governs, sobretot règims, que depenen molt més dels diners que els governs. Això, ha estat definitiu, i també és veritat que el govern de la Generalitat ha demostrat una incapacitat d’interlocució amb l’oposició, amb els empresaris, amb els sindicats i amb tots. Per això, és tan important la prevenció: dedicar plans durant la situació de bonança davant un possible escenari de crisi. En el cas dels empresaris, la seua societat s’ha dedicat a defensar el consens en lloc dels interessos del sector que representen. Una de les desgràcies d’aquest país és que molts empresaris eren funcionaris del poder en lloc d’empresaris reals.

Crec que Juan Roig és l’actual president de la Generalitat, compartida amb Eduardo Zaplana, i el testaferro és Alberto Fabra. Si no fos el president de Mercadona, la meitat de les coses que diu no tindrien el predicament que tenen ni serien contestades pels mitjans; com és Mercadona, se li perdona tot. Els seus mèrits són evidents, però, això no li hauria de donar carta blanca. Ell sap el poder que té. Crec que els empresaris haurien d’haver tingut un paper més actiu, d’haver avisat de la situació que s’acostava abans, no ara. Va passar com en el 75: “mort Franco, han sorgit antifranquistes de tot arreu”. I també amb Canal 9. Ara el que valoro és que algú amb honestedat defensi el PP. Valore molt la dissidència. El gran mal de la modernitat és el sectarisme i la mediocritat. Cal aportar l’esperit crític a tots.

Mireia Mollà: “L’esquerra va estar més temps mirant-se el melic que on tenia que estar”

DSC_2100

 

Mireia Mollà, l’assot de Blasco

Mireia Mollà (1982, Elx) és la diputada més jove a les Corts Valencianes. Membre de la coalició Compromís per part de la formació Iniciativa del Poble Valencià, és la descendent d’un dels dirigents històrics de l’esquera valenciana: Pasqual Mollà. Atrevida i lluitadora, s’ha fet famosa per ser junt amb la socialista Clara Tirado, la que ha tornat a la clandestinitat –dintre de les Corts i de la política- a Rafael Blasco , factòtum de moltes de les xarxes clienterals que ha teixit el PP al País Valencià.

Mollà, natural de la ciutat alacantina d’Elx, és diplomada en estadística per la Universitat Miguel Hernández d’Elx, on va aconseguir el seu primer lloc de treball treballant de comptable. Mollà, fins a la desvinculació del grup que ara s’anomena Iniciativa del Poble Valencià i que abans es denominava Esquerra i País, formava part del Consell Nacional d’Esquerra Unida del País Valencià.

En 2007, la jove política va aconseguir un escó a les Corts Valencianes amb només 27 anys. Ella concorria amb la coalició Compromís pel País Valencià, una unió temporal dels partits a l’esquerra del PSPV-PSOE, BLOC i Esquerra Unida. No obstant això, aquesta coalició es va trencar poc després de celebrar-se les eleccions a causa de la disputa que van tindre arran de qui ocupava el seient que els tocava al Consell d’administració de Ràdio Televisió Valenciana. Esquerra Unida proposava a Amadeu Sanchis, mentre el BLOC i el corrent d’EUPV anomenada Esquerra i País –i en la que s’integrava Mollà, a més de la mediàtica Oltra- donava suport a Rafa Xambó. Arran d’aquest enfrontament, Oltra i Mollà destituïren en les Corts –amb el suport dels diputats del BLOC- a la síndica Glòria Marcos que era membre d’EUPV. Com a reacció van ser expulsades d’Esquerra Unida aquestes dues diputades.

Davant l’expulsió del corrent Esquerra i País d’EUPV que representava el 30% dels integrants d’aquest partit, la rama es convertirà en un partit propi el 2007: Iniciativa del Poble Valencià. D’aquest partit, una de les dirigents serà la política il·licitana. El 2010, a un any de les eleccions aquest partit junt amb el BLOC, Els Verds i altres de més menuts formaran una coalició electoral anomenada Compromís. Acord electoral entre partits que acabarà creant un nou partit fruit de la unió d’aquests.

En les eleccions del 2011, Mollà tornarà ser elegida diputada a les Corts Valencianes i esdevindrà famosa per les seues intervencions enfront de la corrupció –per les quals ha sigut expulsada alguna vegada de les Corts- i sobretot per destapar junt amb la companya socialista Clara Tirado, la trama presumptament corrupta de les ONG’S de Blasco amb dues denúncies. Primerament, una el 15 d’octubre del 2010, denunciant la trama orquestrada i creada per l’empresari Tauroni i amb la col·laboració de Blasco. I la segona, el 24 del mateix mes, aportant molta més documentació al respecte. Tant és així, que en una conversació publicada pel diari El País l’advocat del cap de la trama, Tauroni, li deia a aquest sobre Mollà “La violamos o cualquier barbaridad de esta ¿no?” i Tauroni responia “Sí, lo que sea, però…”.

Mollà és una de les polítiques amb més projecció que hi ha a les Corts. Assot de Blasco, filla del dirigent Pasqual Mollà i de mare andalusa, la diputada de Compromís és sense dubte altre personatge clau de la política valenciana que ens ajuda, i molt, a trobar el perquè de l’hegemonia del Partit Popular durant 20 anys al País Valencià.

 

 

DSC_2106

A grans trets. Perquè el PP s’ha mantingut durant 20 anys al poder?

Valdria la pena una anàlisi, perquè crec que són moltes les motivacions. La primera que et ve al cap, en aquest context que estem vivint, és un finançament irregular del PP que suposadament ha existit i que s’està investigant pels jutges. Si vulneres les regles democràtiques del joc amb empreses que financen eixes macro campanyes, doncs et situen al primer lloc del mapa. Però, hi ha un rerefons molt més difícil d’explicar, que fa que calga analitzar a nivell social la situació, perquè ens explique en què hem fallat. I hem fallat en creure en eixe ”país de les meravelles” que ens estava dibuixant el Partit Popular. Voler situar el País Valencià a l’epicentre del món amb grans esdeveniments, la bombolla immobiliària… Eixos anys de bonança han fet que molta gent es deixara dur per eixos cants de sirena.  Això ha fet que ens hàgem transformat en una societat adormida, sense denúncia, que s’ha deixat portar.

Podríem dir que l’hegemonia del Partit Popular comença quan aconsegueixen l’alcaldia el 1991?

Clar. Es converteixen en el referent més gran, perquè el Partit Popular governava la institució més important, no perquè la resta de municipis siguen menys importants, sinó perquè era la més gran, i per tant, gestionava més recursos econòmics. S’estava construint una idea de què el PP era l’alternativa de Govern. I a partit d’ací, al salt en 1995 quan Zaplana aconsegueix la presidència de la Generalitat. També, cal fer autocrítica, i crec que també teníem un Govern de la Generalitat, en aquest cas, del senyor Lerma, que va fer coses que no estaven ben fetes, que va defraudar a la gent d’esquerres i que va crear eixa desafecció que va donar via lliure al Partit Popular perquè poguera arribar.

Quins van ser els errors del Lerma?

Particularment, es poden mencionar lleis i iniciatives que executa el PP quan arriba al poder. I després, va fer coses que a mi em donen la sensació que, quan el PP té la majoria absoluta, tendeix a fer: un Govern que no és del tot transparent, que no pot fer gala d’una participació democràtica molt real. També, va pecar de l’enxufisme, o com vulgarment es diu, de la “dedocracia”.

Alguns apunten al desgast dels socialistes a Madrid. 

La crisi socialista del senyor González va afectar a nivell regional, com també va passar amb el govern de Zapatero, perquè, malgrat no tindre la Generalitat, si tenia alguns ajuntaments importants que es van veure afectats. I al Partit Popular, li passarà el mateix amb el senyor Rajoy. Són dos partits que no es deslliguen, no són federacions amb un tarannà crític amb la seua formació centralista. Probablement, si foren reivindicatius sobre el que fan els seus companys, guanyarien en credibilitat, perquè ningú es creu que no hi haja discrepàncies internes, i a més, es situarien com un ens autònom, independent de les decisions.

 En què va afectar la pèrdua de la batalla de València per part de l’esquerra en la formació de l’hegemonia del PP?

El PP s’ha servit de què les esquerres no hagen tingut un consens a nivell social. Es va apropiar de l’autogovern, perquè retrocedira, en lloc d’anar avançant, a més, de pervertir les nostres senyes d’identitat i adaptar-les a la seua mida. També, cal fer autocrítica, i nosaltres hem fallat.

Per exemple. La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià té molts aspectes positius, però també té d’altres negatius, i aquests deurien haver-se afrontat, com no acollir a la gent castellanoparlant. Aquesta gent ara no es sent valenciana per no parlar la llengua, perquè sent que és una agressió cap a la seua postura. Després, s’han volgut fer pegats.

 

DSC_2111

 

Que creus que significà el ‘Pacte del Pollo’ entre el Partit Popular i Unió valenciana i que va compartar la integració d’eixe discurs regionalista al PPCV?

A Eduardo Zaplana se l’hi ha reconegut la seua visió per saber fer eixa unió de la dreta, quan aquesta estava dividida, per crear eixa hegemonia. Va saber jugar amb el moment i posar en marxa eixe pacte per a arribar a acords. Nosaltres –l’esquerra-, no estàvem ben situats en aquell moment. Devíem haver sabut explicar com la unió no era un fet positiu, sinó que podia provocar un retrocés. No obstant això, en aquell temps la gent pensava que fer esforços d’unió eren més necessaris que els de la pluralitat.

En el discurs identitari del PP, els experts apunten que s’utilitza als catalans com a enemic exterior. 

Eixe discurs, per a mi, és fictici sempre. Al nostre territori hi ha gent que té idees procatalanistes, però no crec que això implique cap agressió, encara que així les han volgut vendre. Volen que la gent pense que si hi ha tripartit,  regnarà el catalanisme, que és un adjectiu que se’ns ha atribuït. En el seu moment no férem un exercici de reflexió conjunta per arribar a un consens i que no hi haguera cap element que s’emprara per rebutjar els catalans, perquè hui en dia, és un fantasma que es trau a passejar, i que molts compren. A més, Catalunya a nivell estatal sempre ha sigut un referent en molts aspectes, el que desperta molts cels als lideratges polítics, especialment a la dreta, i que es multiplica si aquestes regions estan governades per partits nacionalistes, un fet que s’enfronta a la ideologia d’ells.

Dintre d’aquesta  part, Antonio Laguna, a “El secuestro de la democracia”,  parla de populisme pragmàtic com a element de discurs de l’hegemonia del PP. 

Recorde que en alguna campanya electoral, algun company em va dir “valdria la pena contar les vegades en les quals Camps parla de nacionalisme valencià”. I de fet, van fer un ús pervers d’això, perquè significa, de veritat, que el País Valencià té un sentiment valencià indiscutible, encara que no siga independentista. Sense arribar a admetre-ho, al discurs de la dreta sempre s’ha apel·lat a les arrels i al sentiment valencià per tal de manipular.

 També, es parla del clientelisme. 

El populisme serveix per a unir a tot el territori i després emprar proclames populistes per a qualsevol política concreta, com el “Agua para todos”, una frase feta sense cap rerefons darrere. Evidentment, s’ha teixit una xarxa clientelar a ajuntaments i diputacions. El clar exemple és Carlos Fabra, que va crear una xarxa clientelar gegant. I si a això li sumes la manipulació informativa, doncs apareix la perversió del sistema.

Va teixir Blasco aquesta xarxa?

És un home que sap moltes coses, i també, de muntar xarxes.  El van posar expressament per a açò, per tindre a la gent lligada al teu poder, perquè li interesse que et perpetues en ell.

On ha estat l’esquerra durant aquestos anys d’hegemonia del PP?

El PSPV no es que no haja estat a l’altura de l’oposició, es que ha estat al costat, perquè no ha discutit el model econòmic que el PP estava emprant. L’altra esquerra és més complicada, perquè tenim, per exemple, al Partit Comunista que, al meu parèixer, s’allunya prou de la realitat en la que vivim; i per altra part, aquells que estàvem aleshores a EU, que sí que teníem un a voluntat d’adaptar-se a la realitat, amb un discurs més modern. El problema és que durant molt de temps eixa esquerra va estar més temps mirant-se el melic i barallant-se que lluitant per estar on havien d’estar.

Quin paper han jugat els mitjans de comunicació tant públics com privats en la formació de l’hegemonia del PP?

Cal diferenciar ambdós. Els privats depenen d’empreses privades i fan una activitat econòmica, que fa que a vegades els faça no estar a l’altura de les expectatives. Els públics, en canvi, no sé si van arribar a ser algun dia el que devien haver sigut. Van utilitzar RTVV com una ferramenta de difusió propagandística i de censura, únicament per al profit del PP. Eixe ha sigut el gran potencial del PP.

Quins factors han fet que el PP passe d’estar amb majoria absoluta el 2011, a poder perdre, com diuen les enquestes, en les pròximes eleccions?

En 2011 el PP perd vots, de fet, on més els perd, és on el PP s’ha fet qui és, a València, i de fet la Rita no estava molt contenta la nit electoral. D’alguna manera, la corrupció els va passar factura, encara que no tot el que els deuria haver passat tenint en compte la gravetat del que estem parlant. Però, a partir del 2011, ja tenim una crisi que encara que comença en 2007, és en aquest moment quan la gent comença a sentir-la: desnonaments, pobresa… A més, el que a 2011 era una imputació per un suborn ara s’ha convertit en escàndol rere escàndol, fins al punt d’arribar a tenir 11 diputats imputats. Tot això, fa que la gent relacione els seus problemes en la desvergonya dels seus governants. La gent no està perdonant això, i no té per què fer-ho

Josep Moreno: “Deixar-li els símbols i tradicions a la dreta va ser una errada”

IMG_0391

 

La veu socialista contra el saqueig de Ràdio Televisió Valenciana

Josep Moreno (Riola, 1969) és diputat a les Corts Valencianes pel Partit Socialista del País Valencià i és destacat per ser l’assot socialista contra el saqueig que ha realitzat el Partit Popular a la Ràdio Televisió Valenciana pública. Del corrent que va impulsar a Jorge Alarte al capdavant dels socialistes valencians, ha tornat a revifar a la bancada socialista per les seues apassionades intervencions contra els diners que s’han balafiat a Canal 9 i el repartiment il·legal de les televisions locals que va realitzar el PP en 2005 per mà del Conseller de Relacions Institucionals i Comunicació i portaveu de la Generalitat en 2005, Esteban González Pons, ara número dos dels populars a les europees.

El jove diputat socialista va estudiar dret a la Universitat de València, però, com remarca a la seua autobiografia al seu blog, va veure que no era el seu i es va dedicar a l’assessorament en comunicació política i institucional. Ha dirigit diversos projectes de comunicació, a més de plans de comunicació per a partits polítics (per al PSPV-PSOE), institucions públiques i empreses privades, com escriu al seu espai web. Al seu torn, i a causa del treball amb aquest camp, es va especialitzar en analitzar les diverses enquestes publicades i dissenyar plans i estratègies de comunicació per aconseguir els millors resultats possibles i corregir els errors del seu partit que marcaven les enquestes.

Una tasca que va desenvolupar a l’Ajuntament d’Alaquás, quan el seu cap polític, Jorge Alarte, era alcalde de la població de l’Horta. A la població de l’àrea metropolitana de València, va treballar com a cap de premsa de l’Ajuntament i com assessor de l’alcalde socialista. El 2008, es va convertir en cap del gabinet de comunicació del secretari general dels socialistes valencians fins al 2011.

Una feina que va donar lloc a integrar-se a l’equip de campanya de l’aleshores líder del socialisme valencià , Jorge Alarte. Gràcies a açò, va aconseguir la seua acta de diputat al 2011, després de 24 anys afiliats al PSPV-PSOE. No obstant això, i amb motiu del XII Congrés dels socialistes valencians, el protagonisme que havia tingut a la formació socialista va anar en davallada. Tot, a causa de la derrota del líder que havia donat suport ell, Jorge Alarte, enfront de l’aspirant Ximo Puig, qui el va derrotar al Congrés socialista del 2012 gràcies al pacte amb Francesc Romeu. A partir d’aquell moment, la seua projecció política es va estancar fins que van anar sortint els escàndols a Ràdio Televisió Valenciana.

Arran dels escàndols de corrupció que assetgen la en procés de liquidació televisió pública valenciana, Josep Moreno, va adquirir protagonisme com a representant del PSPV-PSOE a la comissió de les Corts sobre RTVV. En aquesta comissió ha denunciat de forma apassionada el saqueig de la visita del papa en RTVV, els documentals ultraconservadors que es van pagar a un preu major del que marca el mercat, el repartiment il·legal de les Televisions Digitals Terrestres al País Valencià i sobre tot el tancament de RTVV. Les paraules a la sessió que va aprovar el tancament de RTVV van ser un dels moments àlgids de la seua carrera política dient a la bancada popular a les Corts “Mentiren quan van dir que tancaven RTVV perquè era insostenible. L’ha tancada perquè l’han saquejada, perquè l’han posada al servei de qualsevol propòsit. I mentiren quan van dir que van negociar amb els sindicats i treballadors, perquè la sentència del TSJ ho deixa molt clar”.

En definitiva, una veu clau contra el saqueig de RTVV i per entendre el paper dels mitjans de comunicació en la construcció de l’hegemonia popular, a més del paper que ha jugat el principal partit de l’oposició durant aquests anys de domini polític del PP al País Valencià.

 

IMG_0396

 

Per què s’ha mantingut al llarg de tant de temps l’hegemonia política del Partit Popular?

Jo crec que l’hegemonia del PP és un discurs més que d’una ideologia concreta. És un discurs que pretèn embaucar a la gent i a institucions, fins i tot, suposadament progressistes. Un discurs que predica aquella prosperitat econòmica on la rajola en lloc de ser de fang, era d’or, en el que la gent deixava els instituts perquè se n’adonava que lluint parets podia guanyar més que el seu germà advocat, i accedir a coses que fins aleshores havien estat reservades a les elits socials. Aquest discurs de falsa prosperitat basada en l’especulació, el protagonitza el Partit Popular d’una manera que Neumann explica en “La espiral del silencio”. A més, hui sabem que tot aquest discurs es basava també en una gran xarxa de corrupció i de compra de voluntats mediàtiques, de comprar mitjans de comunicació i a periodistes.

Per què perd el PSPV les eleccions a l’ajuntament de València el 1991 i a la Generalitat el 1995?

Jo crec que el que ho explica són els escàndols del GAL, de Roldán… A més, de sobte desapareix el discurs polític dels socialistes en algunes comunitats, mentre que a altres com Extremadura o Andalusia això no passa, perquè allí saberen construir-lo. Potser, perquè ací no es va saber enllestir un discurs diferenciat, uns lideratges forts que saberen diferenciar el que estava passant a Madrid i el que estava passant ací, com va fer Bono en Castella La Mancha o Rodríguez Ibarra en Extremadura. Ací es va cometre el greu error d’abandonar símbols i tradicions valencianes i deixar-li-les a la dreta.

 Quines conseqüències creus que té la pèrdua de la batalla de València en l’hegemonia del PP?

Jo crec que menys que la que alguns nostàlgics li volen donar i més de la que alguns per altra banda li volen reconèixer. La pèrdua de la batalla de València es produeix perquè equivoquem les eines, i no defendre sectors que ja estaven enraigats. Després ens ha costat molt recuperar eixe terreny, que les bandes de música o les Falles s’adonaren compte de què estaven sent utilitzades per una dreta que els menysprea, que no parla valencià, que no defensa la llengua a l’hora de la veritat; que es defensa per tòpics i no mai per arguments.

El primer símptoma és la pèrdua de l’Ajuntament de València?

Els processos electorals solen anar a fases, el primer que et pilla és el primer on ho veus. Venien ja símtompes de què la societat valenciana estava experimentant un canvi, i que aquest no estava sent ben diagnosticat per l’esquerra. També, crec que la gent esperava que poguera haver-hi un canvi de cicle polític i que durant un temps manaria la dreta i que després hi haguera alternança, però clar, això no va passar.

Parlant d’Eduardo Zaplana. Com s’ho va fer per a començar a escriure aquest discurs?

Ell va ser qui ho va abastir. Començant a construir eixa xarxa de compra de voluntats, en la que Canal 9 és un clar exemple. Una xarxa que comença a pagar amb diners públics i on comencen els primers grans escàndols com Terra Mítica. Es contracta a Julio Iglesias per a promocionar el turisme al País Valencià… comença a generar-se eixa cultura i a notar-se una sensació d’impunitat en el mateix Partit Popular, perquè pensaven que si a Zaplana no l’havien agafat, a la resta tampoc anaven a agafar-los mai. A més, el PSPV acaba sent víctima de les mentides que s’havien creat i ha anat matant als seus propis líders, derrota electoral rere derrota electoral.

Has parlat abans de xarxes clientelars als mitjans de comunicació. Com es van teixir?

Alguns mitjans fins i tot col·laboraren a crear una sensació de diversitat d’opinió que no era real i jugaven a dues bandes. A més, per exemple, l’ABC és un diari que si estudies la tirada diària, és impossible que seguisca obert, un periòdic que no veus que ningú llisca, però que si vas als col·legis, en veuràs en piles. És una manera de finançar-los.

Al llibre “El secuestro de la democracia” parlen del clientelisme no sols als mitjans de comunicació. És un pilar, el clientelisme, per a la construcció de l’hegemonia del PP?

Jo crec que eixe és un. L’esquerra està consumint-se entre ella, i mentre no reacciona davant una estructura sòlida, els altres van teixint eixa xarxa clientelar, sense discussions i sense problemes. Això dona una imatge de cara a la societat. Muntaren un discurs populista fals, que es finançava amb diners públics i que s’enfonsà junt amb Bancaixa o la CAM, a més de senyalar a tots els que el criticaven com antivalencians i catalanistes.

Parles d’etiquetar a l’oposició de catalanistes. Quin paper va jugar l’anticatalanisme?

És una mentida molt antiga i molt útil per ells. La manera més típica de tapar els problemes dels Governs és buscar un enemic comú: poden ser els jueus, els francesos… cada governant ha triat el seu enemic: “Anem a expulsar als moriscos!”. Eixa guerra tàctica continua de manera sistemàtica. Ací, al País Valencià, està muntada gràcies també a una esquerra molt elitista, en el que els catalans eren l’enemic, amb un atac continu a tots els intel·lectuals o escriptors que ho criticaven com a un absurd.

Camps va multiplicar tot el que havia dut Zaplana?

Primer enganya a la gent diguent que ell no era com l’altre, però després li fan entendre que per a finançar les campanyes electorals necessiten favoritismes.

Creus que la societat valenciana ha assumit com a propis tots els símbols que es van adoptar en la transició?

La majoria d’eixos símbols no irriten a la gent. Crec que a la majoria li importa poc si la bandera valenciana porta una franja blava o no. Açò és fruït d’un consens, i la realitat és que va ser pactat per una àmplia majoria de les forces polítiques valencianes. El problema és que després d’això no vàrem saber assumir que eixe consens era nostre, no d’ells. Per exemple, el BLOC té la franja blava en tots els seus símbols, perquè se n’adonà que el nacionalisme polític era una ximpleria. Estos –el PP- són els que han sigut incapaços de pactar res, perquè viuen de l’enfrontament i de la trampa que fan d’ell. Estic convençut de què el principal factor pel qual la dreta ha governat durant tants anys és la corrupció, no tan sols com a delicte tipificat, sinó la corrupció en si, com arriben a corrompre’s els mitjans de comunicació, com arriba a corrompre’s, fins i tot, en algun determinat moment la pròpia universitat, els propis joves que en un moment donat aspirem al BMW dels seus germans…

Per què creus que, encara que el tema de la corrupció està ja molt patent, en 2011 el PP torna a guanyar per majoria absoluta, mentre el PSPV segueix perdent poder?

Perquè existeix encara eixa dinàmica social de “aquestos ens han dut el progrés”, i la gent primer pensa en la cartera, i després en el cervell. En eixe moment hi havia una gran crisi econòmica de la qual tots culpaven a un tal Zapatero, i després, Jorge Alarte, qui llavors era el secretari general valencià i qui denunciava els casos de corrupció. Sabeu quant de temps va eixir en la televisió pública valenciana en quatre anys? Vint minuts. En Televisió Española no molt més. Donava igual el que digueres. Vosaltres cregueu que la gent sap el que jo faig a les Corts? Mira l’Estudi General de Mitjans a veure quanta gent compra El País, o quanta el Levante, i aleshores sabràs fins on arriba la meua denúncia, que per cert, la paguem tots.

La realitat és que sempre se li tira la culpa a Canal 9, però feia temps que no tenia bona audiència. Culpar al missatger no és excessiu?

Al País Valencià hi ha hagut grans periodistes que han fet periodisme de denúncia, i a alguns els conegueu, però hi ha una pregunta que s’ha fet tothom: Com és possible que durant 20 anys cap periodista i cap mitjà s’enterara de Gürtel? Del cas Cooperació? Del cas Emarsa? No han sigut denunciats per periodistes, ells tan sols han informat. Eixos casos han sigut denunciats per diputats socialistes: Clara Tirado al cas Blasco, per Ángel Luna, per Carmen Martínez. Diputats que ho dugueren a les fiscalies, que investigaren i que acabaren reflectits en els mitjans de comunicació. Eixe ha sigut el procés. Al periodisme valencià ens ho hem de fer mirar i veure qué ha passat. Estem en una democràcia cada vegada més mediàtica, Canal 9, en el seu pitjor moment, multiplicava per deu l’audiència de qualsevol diari, i tres vegades al dia, 365 dies a l’any les 24 hores al dia, i al final eixe discurs cala. Teniu el cas més flagrant: el cas del metro. Jordi Évole, un català, que fa un programa en castellà en una cadena madrilenya com la Sexta, guanya el Premi Ondas, el Premi periodístic més important d’aquest país per denunciar uns fets que passaren a València fa un grapat d’anys, i aconsegueix que a la Plaça de la Verge es pase de quatre gats a una manifestació multitudinària. Sense periodisme no hi ha democràcia. No és una frase de samarreta, és un drama.

Les enquestes indiquen l’enfonsament del règim popular. Com veus la possibilitat de què hi haja un govern de progrés?

Crec que alguna gent s’està equivocant i no veu del que és capaç aquesta dreta. Els estan donant per morts amb massa facilitat. Jo no done per sentat que aquesta gent haja perdut el Govern. La gent ha d’entendre que a les pròximes eleccions no va a votar si “progrés econòmic sí o progrés econòmic no”, ha de votar el que és bàsic perquè puga haver-hi un progrés econòmic: que no hi haja corrupció; que qui et governe siga decent. I crec que els partits d’esquerra estem convocats a comportar-nos amb trellat, a construir un espai sòlid, seriós i rigorós, d’àmbit comú que ens ajude a ser percebuts i a mantenir-se al Govern més de 4 anys, per una societat valenciana que pense que un partit governat en solitari amb suports puntuals al govern, o un Govern de coalició pot ser un bon govern, estable i que done progrés a la gent, feina i oportunitats. Crec que eixe és el gran repte.

En una situació com l’actual on el País Valencià està pràcticament intervinguda, és fàcil de dur a terme?

En el context actual res és fàcil de dur a terme, però jo crec que un govern recolzat per diverses forces polítiques pot demostrar tindre el mateix èxit que un Govern amb majoria absoluta. La suma de proporcions polítiques per construir una majoria i forçar un debat no és de per si mala, no serà molt millor perquè governe per majoria absoluta el Partit Popular.

Fernando Giner: “Ens mereixem perdre les eleccions si no aconseguim un finançament just”

IMG_0471

 

Giner: secessionista i camaleònic, les seues senyes d’identitat

Fernando Giner (Vallada, 1952) és un dels polítics del Partit Popular més veterans a les Corts. Ex membre de la formació blavera, Unió Valenciana, ha sigut un dels polítics del PP que es va integrar procedent de la formació regionalista, i , per tant, molt actiu en la defensa de les senyes d’identitat i del regionalisme de caire secessionista. Al seu torn, també ha destacat per ostentar durant molt de temps la presidència de la diputació de València i erigir-se en un dels partidaris d’Eduardo Zaplana més combatius contra el president Camps.

Giner estudià magisteri i treballà com a professor de secundària de les matèries de matemàtiques i naturals a la seua població natal, Vallada, però, també a Villafranca del Penedès. A més, va ser director durant déu anys del col·legi públic Ramón Marí del poble de la comarca de La Costera que el va veure néixer. Precisament, a Vallada, comença la seua àmplia trajectòria política, això si, no en les files d’Alianza Popular, sinó com a membre de la ja extinta Unión de Centro Democrático, de la qual acabarà sent secretari del partit a la seua comarca. Encara què, en 1977, va ser candidat per la Falange Autèntica al Congrés dels Diputats a les primeres eleccions democràtiques.

No obstant això, davant la desfeta del partit encapçalat i creat per Adolfo Suárez, Giner s’enrolarà a un xicotet partit local independent anomenat Unitat Valladina. Amb aquest partit, l’històric polític valencià es convertirà el 1987 en l’alcalde de la població de la província de València. En 1991, tornarà a ser alcalde, però, aquesta vegada amb altra formació, Unió Valenciana, amb la qual traurà majoria absoluta al consistori.

Però, l’actual diputat a les Corts, no es quedarà a la formació secessionista, ja que com a resultat del denominat “Pacte del Pollastre” entre Unió Valenciana i el Partit Popular a la Generalitat Valenciana, molts membres de la formació blavera fitxaran pel PP. Entre ells, Fernando Giner. Un fixatge pel partit conservador que va tindre un premi el 1999: Giner es va convertir en President de la Diputació de València fins al 2007, quan la jurada lleialtat al bàndol zaplanista li va passar factura.

Precisament, davant la marxa d’Eduardo Zaplana a Madrid el 2002 , es va desencadenar una batalla cruenta entre les dues potes que el PP valencià tenia aleshores: la dels partidaris de l’antic president Zaplana i la dels afins al nou baró autonòmic Francisco Camps. Una lluita de poder de la qual Giner va participar enfrontant-se al candidat campista, Alfonso Rus, pel control de la província de València en 2004, encara que el veterà polític valencià va renunciar, finalment, a enfrontar-se a l’alcalde de Xàtiva.

Després d’aquell intent fracassat de lluita, Giner va anar perdent protagonisme a la província en benefici del que hauria sigut el seu contrincant. Va començar compartint mítings amb Alfonso Rus i va acabar cedint en 2007 la presidència de la Diputació de València sense pràcticament batalla.

No obstant això, continua sent diputat a les Corts fins ara, encara què des de les passades eleccions locals ja no és alcalde del seu poble, càrrec que va ostentar 24 anys, des de l’any 1987 fins al 2011. El pacte entre Alternativa Independent per Vallada, que obtingué 2 regidors i el PSPV que n’aconseguí 4, va fer fora a Giner, que n’havia tret 5.

Un polític camaleònic, que va passar pràcticament per totes les formacions conservadores i que, finalment, es va assentar al PP. Malgrat els seus canvis de formació política, sempre va ser un fidel del blaverisme, ja que està vinculat a l’organització civil per excel·lència d’aquest corrent regionalista, Lo Rat Penat,  i va ser, fins i tot, president de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, l’acadèmia que contra tota evidència filològica continua disparant contra la unitat de la llengua. Un testimoni imprescindible per entendre l’hegemonia del PP al País Valencià.

 

IMG_0476

 

Entrevista

Per què ha tingut aquests èxits electorals el PP durant gairebé 20 anys?

En primer lloc, destacaria que una de les causes fonamentals va ser que el 1995 s’havia produït un cansament de l’electorat valencià per les polítiques del PSPV, ja que aquests havien girat massa cap a posicions nacionalistes i cap a l’esquerra en el sentiment i la identitat netament valencianes. Això, va tenir com a conseqüència que l’electorat apostara pel Partit Popular. Evidentment, no és l’única raó, el PP havia evolucionat i es va convertir en un partit més centrat, amb la capacitat d’obrir les portes i integrar diferents grups i sensibilitats polítiques. Va tenir una importància definitiva que el PP albergués al regionalisme que estava dins d’Unió Valenciana. UV responia a un sentiment de gent que se sentia molt valenciana, però al mateix temps ho feia compatible amb el sentiment espanyol, per això va ser possible la seua integració amb el PP. Això, va tenir com a conseqüència que s’obtingués la majoria absoluta en aquelles eleccions, però també va ajudar el lideratge d’una persona jove com era Eduardo Zaplana. A partir d’aquí, crec que l’èxit del PP es deu a haver sabut mantenir aquests referents de manera clara. Ha estat el partit que més s’ha mimetitzat amb el sentiment majoritari de la societat valenciana.

El primer pas per assolir aquest èxit electoral va ser aconseguir l’alcaldia de València?

El fet d’aconseguir aquesta alcaldia, en el que llavors es va denominar “pacte del pollastre”, amb la coalició UV i PP,  va mostrar que era possible aconseguir una majoria que reflectís la majoria natural de la ciutat de València, a més de deixar clar que existia una manera diferent de governar a la dels socialistes dels anys anteriors.

Quin paper han jugat figures com Zaplana, Camps, Barberá o Blasco en la construcció de l’hegemonia del PP?

Crec que si ens remuntem a aquell moment, Rita Barberá, va tenir un paper importantíssim per l’atractiu que generava a la ciutat de València. També, passava el mateix amb Zaplana en l’àmbit de tota la Comunitat Valenciana. Són dos referents que indubtablement van tenir molt a veure en la construcció d’aquesta majoria natural que es va assolir tant en l’àmbit municipal com en l’autonòmic. Respecte a Rafael Blasco, crec que va aportar una gran experiència des de l’esquerra i un vernís certament progressista a un partit que tenia un matís més de dreta pura. Aquest aspecte, al costat de la integració amb el valencianisme va fer del PP un partit de més ampli espectre i més obert cap a una societat que es veia més reflectida en aquesta alternativa electoral i que al final va acabar recolzant. D’altra banda, Camps va heretar una posició ja consolidada, encara que sí va fer més èmfasi en aspectes valencianistes.

Com va aconseguir el PP encadenar les victòries de Zaplana i Camps sense que hi hagués alternança política?

Va arribar un moment en què van nomenar ministre Eduardo Zaplana i va arribar l’opció que l’alternativa fos Camps. De fet , va ser en aquell moment un encert com demostren els resultats electorals sense precedents que va aconseguir. La societat valenciana va veure en Camps una alternativa que seguia la línia oberta pel Partit Popular en els anys anteriors.

Què plantejaments va portar a terme Zaplana per connectar amb l’electorat valencià?

Crec que va ser la capacitat d’integrar el valencianisme al partit. També, va ser un líder que va saber establir unes bones relacions dins del partit, una cosa molt important, perquè al final el projecte fos creïble i que mereixés el suport electoral dels ciutadans.

Quin paper va jugar la derrota de l’esquerra en la denominada Batalla de València?

És evident que la derrota de l’esquerra va suposar que es recuperés una certa tranquil·litat pel que fa als signes d’identitat com l’himne o la senyera, o en els aspectes vinculats a la mateixa denominació de l’autonomia; tot i haver arribat a un consens pel que fa a la denominació de Comunitat Valenciana, des de l’esquerra se seguia apostant per una denominació ahistòrica com és la de País Valencià. Aquesta derrota, va aportar moltíssima tranquil·litat en els sectors que tenien més sensibilitat, que crec que era una sensibilitat majoritària en la població de la Comunitat, tot i la manipulació que es va dur i s’està duent a terme des de molts sectors com les universitats.

 Què opines de l’ombra del clientelisme que ha planejat sobre les victòries del PP?

Poc clientelisme podia haver-hi, perquè quan el PP guanyà les eleccions no teníem poder real a la Generalitat. És a dir, d’haver-hi clientelisme seria per part de l’esquerra, ja que per part del PP seria impossible. Si alguna cosa distingeix un període d’un altre, és que quan va governar l’esquerra l’administració es va omplir de gent apadrinada per sectors de l’esquerra, que va ocupar llocs com a funcionaris. Mentrestant, durant els governs del PP això no ha passat,perquè l’administració estava ja consolidada. No crec que cap dels èxits electorals del PP es deguen a cap tipus de clientelisme, simplement és un recurs que sempre treu l’esquerra: quan ells guanyen ho fan democràticament, però quan ho fa el PP és perquè hi ha hagut clientelisme. No tenen bon perdre els partits d’esquerres.

Aleshores, negues que hi hagués en RTVV gent treballant a dit, una de les més grans demostracions de clientelisme?

 Quan el PP guanyà les eleccions, RTVV ja existia. Per tant , la majoria dels seus empleats van començar a treballar en un període de govern socialista. És possible que després s’hagen donat casos de clientelisme, però l’estructura fonamental estava ja ocupada per gent que havia entrat en temps del PSPV-PSOE. Cal no oblidar aquesta perspectiva històrica, ja que no era fàcil trencar estructures d’aquest tipus.

Què penses sobre la utilització de campanyes populistes com la del ‘aigua per a tots’ per aconseguir vots de cara a les eleccions?

En aquest cas, es va defensar un plantejament que era fonamental des del Partit Popular,  que era que la Comunitat té dret a aigua de l’Ebre, entre d’altres. Durant el govern d’Aznar, es va aprovar un Pla Hidrològic Nacional que comptava amb el beneplàcit majoritari de totes les comunitats. No obstant això, quan el PP perd el govern nacional, automàticament el que es fa és derogar aquest pla i atacar una de les línies d’actuació com era el transvasament d’aigua de l’Ebre a la Comunitat. Per tant, el que fa el govern valencià és plantejar una reivindicació històrica i de defensa d’un bé tan preuat i necessari per a la Comunitat com era l’aigua. Crec que va ser una defensa recolzada per la majoria de la societat valenciana.

Quin paper creus que va jugar la política de grans esdeveniments duta a terme pel PP? Feu autocrítica davant el balafiament de diners que han comportat?

 Al llarg dels últims anys, s’ha criticat moltíssim determinades línies d’actuació política del Partit Popular, però hi ha un fet que és inqüestionable: València va passar de ser una ciutat desconeguda, pràcticament de passada, a experimentar un auge que és visible als carrers de la ciutat, sobretot a nivell turístic. Apostes del PP com la Ciutat de les Arts i les Ciències han posat a València al mapa. Complementàriament a això, que va ser un encert sens dubte, es van dur a terme unes polítiques denominades de grans esdeveniments. Crec que algunes d’elles no han aportat grans beneficis als valencians. Ara, amb el govern de Fabra hi ha hagut una reorientació d’aquestes polítiques perquè moltes no eren imprescindibles ni convenients des del punt de vista econòmic. Pot ser discutible la seva influència positiva o no sobre la situació de la Comunitat Valenciana. També, cal tenir en compte que la conjuntura econòmica quan es van iniciar aquestes polítiques no és la mateixa d’ara. Ara, és indubtable que les decisions d’Alberto Fabra són les que s’havien de prendre. Per exemple, crec que el circuit de Fórmula 1 no beneficiava als valencians, només als aficionats a les carreres. El més positiu que va tenir va ser donar més reflex de la ciutat de València a nivell internacional i rendiment sobretot a nivell publicitari. Personalment, no hauria apostat per això en concret. Encara que crec que sí que hi ha altres esdeveniments pels quals sí que ha valgut la pena apostar, com la Copa Amèrica; que a més és un sentiment compartit per molta gent.

Creus que València estava discriminada abans que s’iniciessin aquest tipus de polítiques?

 València pintava menys que un zero a l’esquerra. El tema de l’Expo de Sevilla, les Olimpíades de Barcelona, l’autovia a Madrid… València no comptava gens ni mica. Comença a comptar a partir del govern de Zaplana. Aquí, va començar a fer-se visible el pes real que tenia la Comunitat Valenciana en el conjunt del país, el que es va denominar el ‘poder valencià’. Aquesta València no és la mateixa d’aquells anys.

 I en qüestions com el finançament o el corredor mediterrani creus que la Comunitat segueix estant discriminada?

 Estic absolutament convençut que aquestes reivindicacions per un finançament just és una qüestió irrenunciable i que Fabra la té completament assumida, ja que des del PP es reclama de manera constant. Si això no arriba a materialitzar-se en una resposta adequada des del Govern central, ens mereixeríem que ens passés el mateix que al PSPV. A part, per ser just, cal tenir en compte que el finançament es porta reivindicant molts anys, també quan governava el PSOE a Madrid i hi havia una situació econòmica que permetia haver abordat aquesta qüestió. En aquests anys de bonança era molt fàcil, però crec que des del punt de vista econòmic actual, la situació de crisi no ajudat que es faça aquesta reforma. Des del punt de vista polític, no es pot renunciar a aquesta reivindicació i exigim que es faça realitat com més ràpid millor i més ara que sembla que està millorant l’economia. A més, és un problema que ens està afectant al propi autogovern.

Per què els diputats valencians no es planten a Madrid per exigir un canvi en el finançament?

Crec que són conscients de la conjuntura particular de dificultat econòmica per la qual travessem. Saben que el canvi s’ha de produir quan estiguem en la situació propícia des del punt de vista econòmic. Si això no es fa realitat quan arribe el moment , estic convençut que hi hauria una resposta per part de l’electorat. Però no hi ha dubte que tenen coneixement i que esperen el moment oportú perquè la Comunitat deixe d’estar castigada econòmicament.

De plantejar-se aquest canvi, creus que caldria tocar l’statu quo financer d’altres comunitats com Extremadura?

Cal plantejar-ho a nivell de tot l’Estat, el que certament no és una qüestió fàcil. Hi ha privilegis consolidats històricament , com el cas de Navarra o el País Basc. El canvi hauria de portar un tractament per igual per a totes les comunitats, sense perdre de vista una certa solidaritat, però sense que hi hagi tractaments desiguals tan greus com el que se li dóna a la Comunitat. Encaixar això no és fàcil, és una tasca de consens, però és una qüestió inajornable, a la que d’alguna manera se li ha de donar una resposta urgent.

Pot afectar al PP l’ombra dels nombrosos casos de corrupció que hi ha oberts judicialment?

 Sense cap dubte. Evidentment, la societat està escandalitzada encara que siguen casos concrets i molt particulars, que afecten unes quantes persones; però la percepció que es té des de la societat és molt més general, afecta tant les institucions com a la classe política. Cal eliminar aquests casos d’arrel, prenent accions exemplificadores, crec que Fabra està fent una aposta molt clara i molt decidida, que tampoc és fàcil ni còmoda. Sobre la “línia roja” de Fabra, tinc clar que hi ha un principi que és la presumpció d’innocència que sempre ha de ser respectat en el cas de qualsevol ciutadà. En el cas d’un polític, en tenir més incidència que un ciutadà, aquesta línia estaria quan se li obri un procediment judicial, no quan només siga imputat. Crec que aquesta aplicació hauria de ser al nivell que siga: autonòmic, provincial i municipal. Per altra banda, tampoc es pot criminalitzar a una persona perquè demane un indult a títol personal, seria greu que ho fes a nivell institucional o representant a tot el grup parlamentari.

Com interpretes el possible gir a l’esquerra que apunten les enquestes per a les pròximes eleccions autonòmiques?

 L’alternança en el poder és part substancial de la pròpia democràcia. És lògic que això pass tard o d’hora. Crec que una bona enquesta seran les eleccions europees de maig, seran interpretables per saber com està el panorama. En política, un any és una eternitat, de manera que encara poden canviar moltes coses. Personalment, crec que una alternativa com el tripartit no li convé a la Comunitat i pot portar moltes conseqüències negatives. El PP segueix sent l’alternativa que més li convé a la Comunitat. De tota manera, això és una elucubració: el que siga serà perquè ho ha decidit la majoria dels valencians.

 Creus que pot haver-hi una mena de nova Unió Valenciana?

El sentiment hi és, de fet hi ha grups, s’ha canalitzat en diferents grupuscles. No és descartable que es puga crear una força de centredreta valenciana. No és impossible que succeïsca en un futur, però dependrà molt de les circumstàncies i de la capacitat que el mateix PP tinga per assumir aquestes reivindicacions i aquesta manera d’entendre el valencianisme.

Sergi Castillo: “El PP va aconseguir que calés en la societat aquesta idea de fer somiar als valencians” 

IMG_0440

 

Un periodista contra la corrupció oblidada i amagada

Sergi Castillo (1978, Cocentaina) és un periodista valencià que ha treballat en nombrosos mitjans de comunicació del País Valencià i que ha esdevingut conegut pel seu llibre anomenat “Tierra de Saqueo” (Cuadrilátero de números, 2013). Una obra que repassa de forma cronològica, dinàmica i didàctica els principals casos de corrupció que han assotat al PP valencià durant aquests anys. Un llibre que serveix per fer un relat global de tot el que ha esdevingut, per entrellaçar les trames de corrupció i veure la formació d’un teixit clienteral clau per sostenir el domini absolut del PP al País Valencià.

El periodista contestà es va llicenciar en Comunicació Audiovisual per la Universitat de València i ha ampliat els seus coneixements periodístics a la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Barcelona. Ha treballat en nombrosos mitjans des d’El País a la secció de Comunitat Valenciana fins al diari alacantí Información. A El País va ser corresponsal a la ciutat costanera de Benidorm, on va ser responsable de diverses informacions sobre trames urbanístiques i de corrupció política que li van costar més d’un esglai.

Periodista inquiet i investigador, també ha treballat a l’agència estatal EFE, la revista Interviu, el diari català El Punt Avui , Diari de Girona. Al seu torn, no sols ha fet de periodista a premsa, sinó que ha estat a la ja extinta televisió pública valenciana Canal 9, a la televisió pública estatal TVE, a El Mundo TV i l’emissora de ràdio Cope. Ha sigut un dels responsables de la investigació del cas Emarsa quan treballava al gabinet de premsa del PSPV-PSOE a les Corts Valencianes.

No obstant això, el seu salt com a un dels periodistes més importants del País Valencià ha esdevingut arran de la publicació del llibre “Tierra de Saqueo”. Un relat de totes les trames de corrupció que han saquejat les arques públiques valencianes, dels lligams entre elles. Desmitifica el discurs que parlava de què el principal cas de corrupció, la Gürtel, era una cosa de “tres vestits”. L’obra relata des de l’adveniment d’Eduardo Zaplana i els casos de corrupció que afloraren al voltant de l’ex president, a la dimissió de l’altre ex president Francesc Camps, per suposat suborn, que finalment, segons la justícia, no val ser tal, en declarar-lo absolt de forma sorprenent.

Un testimoni fonamental per entendre com s’ha format la majoria absoluta continuada del PP al País Valencià i quina incidència ha tingut la construcció d’un sistema clienteral que ha derivat en nombrosos casos de corrupció, la majoria, entrelligats entre si.

Perquè els socialistes van perdre la seua hegemonia el 1995?

Ja hi havia un cert desgast, després de molts anys governant el PSOE tant al País Valencià com a Madrid. A més, els socialistes havien quedat al marge dels grans esdeveniments que havien marcat la societat espanyola durant els anys 90, com són les Olimpíades de Barcelona, l’Expo de Sevilla ,etc. El PP va saber des del primer moment agafar aquest discurs: els valencians hem estat marginats i és hora de prendre el que ens correspon. Un dels primers eslògans que van encunyar va ser el del ‘poder valencià’, que consistia a col·locar als empresaris i a la societat valenciana on els corresponia; demostrar el poder que tenien els valencians. El PP va aconseguir que calés en la societat aquesta idea de fer somiar als valencians, de fer-los creure que eren més del que fins aleshores se’ls havia demostrat. Aquest discurs el van repetir tots els agents socials a sou del PP: tots els mitjans de comunicació untats amb diners públics, subvencions i patrocinis, els clubs de futbol que estan també sota empresaris afins a aquest poder, associacions culturals, etc. La majoria de la societat creia que el PP havia tret als valencians d’aquest pou fosc per posar-los al mapa.

Quin paper juga l’anticatalanisme que es va vendre des del PP valencià?

L’anticatalanisme és clau en el discurs del PP, assumeixen que els únics valencians són ells i s’ho creuen, mentre l’oposició són seguidors de Catalunya. El tema de la llengua és utilitzat fins al punt que el PP s’erigeix ​​com a salvador del conflicte. Feien creure que estaven en un punt neutre i que la defensaven enfront el “català”. Això es multiplica quan arriba Francesc Camps a la Generalitat, amb tot el tema del transvasament de l’Ebre, sobretot després de l’arribada al Govern central de Zapatero, qui anul·la aquest transvasament i porta a terme algunes iniciatives que aquí van ser tergiversades com atacs directes als valencians. El discurs va calant en la societat valenciana: l’autèntic partit valencià és el PP mentre que el PSOE és el partit enemic, l’opressor. Quan aconsegueixen sumar al seu projecte tots els sectors tradicionals del blaverisme, com les Falles aquest discurs el fan totalment seu. La societat acaba veient Catalunya com un enemic.

Quin paper han jugat personatges com Barberà o Blasco en la construcció de l’hegemonia del PPCV?

Han estat personatges que han tirat molt de populisme. La gent s’ha deixat portar per aquests perfils, fins al punt, que sembla que València no existia fins a l’arribada de Rita Barberá; de fet, molta gent no situa a un altre dirigent polític a la ciutat a part d’ella. És un discurs molt populatxer, d’apropar-se a les festes, les celebracions populars, repartir molta paella, molta orxata, etc. El discurs de Barberà es repeteix en molts pobles xicotets del País Valencià.

Molt diferent és el perfil de Blasco, que és una persona que ve de l’extrema esquerra, va ser un polític que va treballar molt des de la clandestinitat, creant xarxes de persones afins a la seva causa, mitjançant favors . El paper que va jugar Blasco després de ser expulsat del PSOE, va ser una venjança contra ells amb una sèrie de treballs per boicotejar el PSOE, per exemple creant el Partit Socialista Independent. Zaplana veu les intencions de Blasco i s’adona que és un actiu que li ve molt bé, el porta a la seua organització i li encarrega que coordine les seues xarxes clientelistes, que seran una base fonamental per garantir i perpetuar el PP al poder. Crea un entramat, unes associacions que en gran part estarien a la disposició del PP, gràcies a les subvencions que rebien de les administracions públiques controlades pel PP. Una xarxa on estan presidents d’associacions, de diferents col·lectius -molts vinculats a ètnies com la gitana – que es converteixen en líders socials, ja que tenen una gran influència sobre el seu àmbit de treball i creen també vots en controlar grans segments de població. Una de les més destacades va ser la de les mestresses de casa, ja que la seua presidenta va arribar a entrar com a assessora del gabinet de Francisco Camps.

Per tant, el paper de les xarxes clientelars va ser fonamental en l’hegemonia del PP?

És una de les quatre potes que fonamenten aquesta hegemonia. A l’hora d’obrir un col·legi electoral per votar, ja hi havia un partit que partia amb uns vots garantits, el vot captiu, que venia de les subvencions i dels contractes en aquestes xarxes que he dit. Xifre en unes 100.000, les persones vinculades a les fundacions afins al PP.

En la construcció d’aquestes xarxes, quin paper van jugar les institucions de control democràtic com  la Sindicatura de Greuges o la Sindicatura de Comptes?

Els implicats en aquestes trames coneixien perfectament el sistema i l’existència d’aquests elements de control. Aleshores, el que feien era burlar-los aprofitant els racons existents per a això. De tota manera, el control no era el mateix per al Consell que per a aquestes fundacions. Per exemple, en la visita del Papa, els contractes es van fer des de RTVV, cosa que ja garantia més opacitat. Es buscava evitar els mecanismes públics més vigilats a l’hora de donar i fer contractes. El Síndic de Comptes fa una anàlisi molt rigorosa de la situació, però al no ser vinculant la seua proposta acaba quedant sobre la taula. L’oposició també ho ha denunciat en les Corts i en els tribunals, però no té molta més repercussió.

IMG_0448

 

Una altra de les potes d’aquesta hegemonia seria la utilització d’un discurs populista pragmàtic, amb exemples com el ‘Aigua per a tots’?

Hi ha dues potes: el que ells expliquen i el que oculten. El que ens expliquen a través dels mitjans de comunicació controlats per ells, on ens conten el que ells volen que la societat sàpiga, amb discursos com el de l’aigua per a tots, on és difícil que s’estiga en contra del missatge. D’altra banda, no diuen res del que hi havia darrere d’aquest discurs: els interessos urbanístics, les empreses que anaven a beneficiar-se d’això, com per exemple companyies implicades en casos de corrupció com Gürtel o Emarsa. Aquests lemes màgics feien somiar als valencians.

En un sentit més ampli, quin paper juguen els mitjans de comunicació en la construcció i manteniment del règim?

Els mitjans de comunicació són clau, de fet és una obsessió de la dreta valenciana. Des que Zaplana arriba al poder intenten crear un grup de comunicació afí al PP, encara que troba molts problemes.  D’altra banda, Canal 9 ha estat sens dubte el seu principal altaveu. A part, han intentat marginar tot aquell que no seguís el seu discurs, com Levante-EMV o Información, no donant-los la mateixa publicitat que a El Mundo i Las Provincias. Volien asfixiar econòmicament als mitjans crítics mitjançant l’estratègia de donar més publicitat als mitjans de la dreta, encara que tingueren menys audiència. Mentre, altres mitjans amb més audiència, però més crítics, com la Ser o Levante-EMV se’ls ha castigat . Inclús, a El Mundo se li va castigar durament quan va decidir explicar tota la corrupció darrere del cas Gürtel.  Resumint: intentaven eliminar als que no controlaven i potenciar, injectant diners amb l’ajuda d’empresaris i els organismes públics, als mitjans de la dreta perquè la seua influència fos més gran.

A part dels empresaris del règim, quin paper han jugat altres com Lladró o Roig?

Lladró, per exemple, és accionista de Terra Mítica. Fernando Roig té molts interessos en grans projectes sobre els quals planeja l’ombra de la corrupció, com la Fórmula 1. Han estat d’alguna manera participant en el sistema. Ha faltat una massa d’empresariat crítica, que poguessin imposar uns criteris més objectius, perquè al final els més perjudicats han estat els empresaris honestos. Probablement, aquest règim ha aconseguit captar o potenciar aquest ‘poder valencià’ de Zaplana a molts grans empresaris que han estat els que han copat les associacions empresarials i patronals. Són els que d’alguna manera han controlat tot el sistema, i això també caldria depurar-ho. No només cal depurar els polítics, també les associacions empresarials.

Quina responsabilitat ha tingut l’esquerra?

La seua responsabilitat ha estat quedar d’alguna manera al marge de la lluita contra la corrupció i a favor de l’alternança democràtica, ja que han estat més pendents de les seues lluites internes. És el cas tant del PSPV com de Compromís i Esquerra Unida. No van estar centrats en el que realment hauria de ser la seva principal ocupació: combatre el sistema corrupte per regenerar el parlament. També, és cert que ho tenien molt complicat. De fet, Jorge Alarte, quan arribà a liderar el PSPV- PSOE, sí pren la determinació d’emprar els recursos disponibles del partit per portar els casos de corrupció al jutjat. Això, també li acabà passant factura al mateix Alarte, ja que des del seu partit li van dir que no convenia centrar-se a combatre la corrupció, perquè no els aportava vots i que és millor centrar-se en el futur. Actualment,  sembla que no és així. És un punt d’esperança veure que els tres grans partits de l’oposició sí que tenen clar que la corrupció és el principal problema a combatre.

Què ha passat per passar de l’àmplia majoria absoluta de Camps el 2011 a un possible canvi de govern el 2015, com apunten les enquestes?

Han coincidit molts factors que han fet possible que aquest castell comence a caure. Els quatre pilars sobre els quals se sustentava l’hegemonia del PP estan trontollant, si no ja en terra. No hi ha recursos per controlar com feien abans, ja no tenen aquest vot captiu en desaparèixer gran part de les xarxes clientelars pels casos de corrupció, ha canviat la situació de manipulació comunicativa per la gran difusió que han tingut els casos de corrupció a nivell nacional i per les investigacions judicials obertes, etc. Els pilars sobre els quals han construït la seua hegemonia, s’han enfonsat.

Ignacio Blanco: “El tancament de radiotelevisió valenciana podria ser com l’autovia a Madrid”

 

DSC_2117

 

El dofí mediàtic que vol ser candidat

Ignacio Blanco Giner (Algemesí, 1974) és un polític i diputat a les Corts Valencianes pel grup d’Esquerra Unida del País Valencià. Les seues denúncies per corrupció, la desclassificació de documents sobre les malifetes de la Fórmula-1, els diners regalats als equips de futbol per RTVV i els sobrecostos de les obres de Calatrava, a més de la seua dura i contundent intervenció en aquell plenari on es va assassinar Ràdio Televisió Valenciana, l’han catapultat com a un dels diputats més actius i reconeguts. Una activitat que ha fet que el dofí anunciarà la seua intenció de liderar la formació d’esquerres en les eleccions del 2015, un fet que sols es rumorejava i es tantejava als mentiders polítics, però sense creure’s que podria ser real.

El jove dofí de l’esquerra més vetusta, o catalogada per alguns com “l’esquerra real”, sempre ha sigut un lluitador contra les injustícies, des de ben menut, quan vivia a terres andaluses. Tal volta per això, estudià Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat de Granada. Aquella motivació per ajudar als més desfavorits, l’impulsà a treballar al Centre d’Estudis Polítics i Socials, on el diputat d’EUPV desenvolupà la tasca de director de projectes vinculats als processos polítics que s’estaven gestant a l’Equador i a Veneçuela, fet pel qual va ser criticat per les males llengües com un think thank al servei dels nous governs de l’esquerra llatinoamericana, encapçalada aleshores pel difunt expresident veneçolà Hugo Chávez.

Després de tastar-li el gust  a l’activisme s’enrolà com a tècnic de cooperació a l’ONG Bombers sense Fronteres, fins que el 2002 aprovà l’oposició a tècnic de l’administració de la Generalitat Valenciana. No obstant això, abans d’aconseguir la plaça de funcionari, estigué treballant en una cadena de muntatge. Aquella vivència, el féu afiliar-se a CCOO i participar de valent al sindicat. De l’experiència sindicalista va donar el salt a la política autonòmica amb Esquerra Unida, a la qual està afiliat des de 2002. Durant aquells anys, començà a participar en els mitjans de comunicació, com a la ràdio alternativa Ràdio Klara al programa “El Nautilus”. Aquella participació li va servir per obtenir una fluida relació en els mitjans valencians hegemònics, on col·laborarà a Levante-EMV i a El País Comunitat Valenciana. En aquest últim, va escriure un diari de les eleccions, mostrant les seues propostes, idees e inquietuds. També, col·laborava en la “Tertúlia dels polítics” a la Cadena Ser, al programa “La Ventana Comunitat Valenciana”.

No obstant això, el punt d’inflexió en la seua trajectòria van ser les autonòmiques de 2011, on va estar elegit diputat per la circumscripció de València i va assumir el càrrec de portaveu adjunt del Grup parlamentari d’EUPV.

Aquest punt, marcarà el seu ascens meteòric dintre de la formació esquerrana. Ignacio Blanco, començarà a ser conegut i a ser considerat un gran orador. Crític i àcid amb el Consell, el seu moment àlgid a les Corts arriba, quan es mostra contundent amb els negocis de la Generalitat vinculats a la trama Noós, on està implicat Iñaki Urdangarin. Altres episodis que marquen el seu pas per la cambra autonòmica, són les seues intervencions al voltant de les subvencions donades de forma irregular a una fundació de Juan Cotino —la Fundació Vives— , a més de les ja comentades: desclassificació de documents confidencials de l’empresa organitzadora de la Fórmula-1, obtenció dels documents que indicaven les malifetes de Caltrava als seus projectes, factures on es mostraven els diners regalats per RTVV als equips valencians de futbol en diversos conceptes, però sobretot amb la seua intervenció el dia que les Corts van decidir apagar la televisió pública valenciana. Aquelles paraules de “Mirem a la cara, senyor Castellano” o el repàs que va fer culpant a tots els diputats del PP de la mort de RTVV acabant amb un “tancareu, però no ens callareu ¡Botiflers!” l’han situat com a una de les cares més visibles de l’esquerra valenciana. També, per les seues aparicions als diferents espais d’informació de la canal d’àmbit nacional, La Sexta, denunciant i explicant les diferents trames de corrupció que han saquejat el País Valencià.

Totes aquestes denúncies i destapaments de diners malbaratats , les bones relacions que manté amb gran part dels mitjans de comunicació i el seu treball incansable com a parlamentari de l’oposició, l’han fet prendre la decisió de presentar-se com aspirant a ser el candidat d’Esquerra Unida del País Valencià a les eleccions autonòmiques de l’any vinent. Tot un personatge imprescindible per a parlar de l’hegemonia del PP a la nostra terra.

 

 

DSC_2124

 

Entrevista

Per què s’ha mantingut el PP al poder a grans trets durant aquests 20 anys?

Perquè han aconseguit una hegemonia. Una hegemonia social i cultural encara que siga amb una política contra la cultura del País. Ho ha fet de moltes maneres: a través d’un control dels mitjans de comunicació i generant una xarxa clientelar molt àmplia. Pot ser, per això, ara s’està trencant eixa hegemonia, perquè no hi ha diners per poder mantenir eixa xarxa i han hagut d’acomiadar a molts familiars i deixar de pagar a moltes empreses amigues.

L’hegemonia començà a crear-se al 91 amb l’alcaldia de València i comença amb el ‘Pacte del Pollo’ entre Unió Valenciana i el PP. Per què es va destruir l’hegemonia del PSPV i va començar la del PPCV?

Crec que la pèrdua de l’Ajuntament i de la Generalitat per part dels socialistes es deu a factors d’àmbit estatal. Era l’època de la corrupció, de la crisi econòmica, del desgast del felipisme… Com que no transmetien cap tipus de projecte, els va afectar el desgast del Govern de Felipe González a nivell estatal. El manteniment de l’hegemonia del PP crec que es deu a factors valencians. Es tracta de la generació d’una identitat. També, de la venta d’un discurs triomfalista que a la gent, quan no tenia necessitats, els agradava molt.

Com comença Zaplana a teixir l’hegemonia del PP?

Dins del partit no puc teoritzar, però entenc que la construeix a partir de guanyar unes eleccions. A partir d’exercir el poder, va aconseguir crear eixa majoria interna. Socialment, amb eixe discurs triomfalista que aprofitava eixe perfil baix de Lerma. Un discurs que deia que Madrid era la capital cultural, que a Barcelona es celebraven els Jocs, a Sevilla l’Expo i que ací no es feia res. A més, com a fet simbòlic teníem el de l’autovia a Madrid, el fet que encara estarem connectats a Madrid per una carretera nacional. Segurament aquest fet va acabar convertint-se en una prioritat, i ells van demostrar que tenien la capacitat de resoldre aquest problema. Ara per ara, el tema de la radiotelevisió valenciana podria ser com l’autovia a Madrid: com va el PP a presentar-se dient que defèn els interessos valencians quan ha tancat la televisió i la ràdio dels valencians? Els inhabilita per a fer aquest discurs.

Com s’ho va fer el PP, malgrat les disputes internes, per a no perdre l’hegemonia?

El PP no és un partit democràtic. És una estructura jerarquitzada en què conflueixen diverses sensibilitats de la dreta, des de franquistes a liberals, però a tots els uneix el poder, i poder gaudir d’ell per als seus interessos polítics i personals. En el moment en que el PP puga perdre el poder veurem moltes guerres cruentes, i amb molts morts, com va passar a la dècada dels 80 en tot l’Estat espanyol, quan la dreta estava absolutament dividida.

El PP, després del pacte amb Unió Valenciana, assimila el seu discurs. Quin significat té per a unir el discurs de tota la dreta regionalista?

Pense que es sobredimensiona. És cert que el PP li deu molt a Unió Valenciana, perquè gràcies a ella va assolir l’Ajuntament de València i la Generalitat, realitzant el pacte del pollastre i assimilant el seu discurs. Però, crec que encara que no hagués sigut així, el PP a la llarga hagués guanyat, per les polítiques que s’estaven cuinant tant a nivell autonòmic com social. A més a més, hi ha altres factors, com l’expansió econòmica, que al final també se li va atribuir a ells. Unió Valenciana tan sols li ho va posar més fàcil, pactant algunes conselleries a canvi d’adoptar aquest discurs blaver i anticatalanista, que per altra banda ja anava al seu ADN.

Quin paper van jugar personatges com Blasco, Cotino o Barberà en la construcció del règim popular?

Un paper diferent. Rita Barberá és el gran símbol, perquè trenca l’hegemonia socialista en aconseguir l’Ajuntament de València. Ella inaugura aquest estil triomfalista de masses. Blasco és un ‘maquiavelo’ que ve del PSOE i fa el trànsit un poc després, en la consolidació del PP, jugant un paper important en els pactes amb Unió Valenciana. I Cotino, que és de l’ala ultracatòlica del PP,  és la representació del personatge clàssic de la dreta que ha generat una gran xarxa clientelar al voltant d’ell. Però, segurament ell és molt més important per a gestionar una part del partit, menejant-se molt bé a la foscor.

Al llibre “El secuestro de la democracia” parlen, com has comentat, de les xarxes clientelars. Quin paper li atribueixes en el manteniment del règim?

Un paper molt important. Si vas a alguns pobles, et trobes que els alcaldes poden controlar el resultat electoral, perquè calculen a quantes persones hi haurà de col·locar a un taller d’ocupació, o donar-li una ajuda, perquè tota una família li dega un favor. Quan ha arribat el moment de superàvit pressupostari a les administracions, encara ha crescut més, fins al punt que hi ha alcaldes que són constructors al seu propi poble. Especialment, perquè teníem un mapa molt blau, i si la gent volia aconseguir alguna cosa de les administracions, s’havia d’apropar al Partit Popular.

 

 

DSC_2121

 

També es parla del populisme pragmàtic, en coses com el “Agua para todos”. Quina importància té l’emprament d’aquestes proclames i la celebració dels grans esdeveniments?

Per a mi les dues raons fonamentals són la creació d’una xarxa clientelar i la d’un discurs primari generador d’identitat amb uns quants punts bàsics: el “Agua para todos”, la defensa del valencià front al català i el victimisme davant Zapatero. Això repetit constantment, va tindre molt d’efecte, fins al punt de què quan la corrupció comença a tindre efecte, no hi ha un impacte electoral, perquè els seus electors estava clar cap on anaven a decantar-se si havien d’escollir entre la malversació d’un parell de vestits, però d’un partit ‘que els defensava’ o un President (Zapatero) que sols volia enfonsar als valencians.

Quin paper van jugar els mitjans de comunicació, tant públics com privats, a l’hora d’articular aquest discurs del PP?

Un paper molt important. Evidentment, la manipulació i la censura del NO-DO que suposaven Canal 9 i Ràdio 9 és coneguda, però també influïren els mitjans privats, que depenen de publicitat institucional, de què els paguen favors, subscripcions…Van amplificar aquest discurs, alguns de manera explícita i altres d’implícita.

Alguns pensadors apunten a què la creació d’un enemic exterior és fonamental en la creació d’una hegemonia. Quin factor juga l’anticatalanisme?

És més crear un enemic interior. Parlen de l’amenaça exterior i també d’aquells que els donen suport. L’èxit del discurs, a la fi, és penjar-los l’etiqueta d’antivalencians a aquells que discrepen dels seus pensaments. Hui en dia, molta gent continua pensant que el valencià és diferent del català, i als que defenem la unitat de la llengua, ens anomenen d’això, d’antivalencians.

Quina responsabilitat té el principal partit de l’oposició i la resta de partits en no construir una alternativa contra aquest discurs?

Responsabilitat tota. Si fracasses als teus objectius polítics, has de tenir almenys part de culpa, però també influeix que tots els factors estiguen en contra. Ara, les errades són un tema més discutible. Si parlem de la oposició, podem parlar de què en aquell temps el PSOE no va defensar un Estatut i unes senyes d’identitat que també eren les de la tradició antifranquista i demòcrata. Dit això, no es pot assegurar que si açò hagués sigut diferent, s’hagueren guanyat o no s’hagueren perdut les eleccions. Una errada que no pot negar ningú va ser la de les crisis internes de les esquerres, que han afavorit que el PP es presente com a un partit unit i fiable front al guirigall de l’esquerra.

I com va influir el pacte amb el BLOC de 2007?

Va haver-hi un miratge. Hi havia diverses visions i interessos que confluïren cap a un pacte que pensava que agrupant dues forces minoritàries s’anava a tirar del poder al PP, quan totes les enquestes deien que no, que estava més fort que mai. El que has de buscar és atraure els seus votants, pel que aquest pacte no anava a desgastar al Partit Popular.

Quins factors han desencadenat que en 2011 el PP gaudisca de la majoria absoluta i que en les últimes enquestes haja canviat tant el panorama fins al punt de donar l’oportunitat a la formació d’un Govern d’esquerres?

És conseqüència fonamentalment de la crisi econòmica. Al final, la gent vota per com li van a les seues condicions de vida i de treball. Si el PSOE als anys 90 va perdre, va ser per això, i si el PP es va refermar al poder, va ser pels anys de bonança. Si ara va a perdre, va a ser per la crisi i per la seua gestió davant d’aquesta. Perquè, si fora pel seu menyspreu davant la cultura i la llengua hagueren perdut ja al 99, si fora per l’urbanisme descontrolat hagueren perdut el 2007 i si fos per la corrupció, haguera sigut el 2011; i no van perdre. Això, és reflexa en què fallen els dos mecanismes de captació de vot que ells tenien: el clientelisme i la generació d’identitat. Ja no cola.

Pel que fa als òrgans de control democràtic que hi ha, creus que han fracassat en tots aquests anys de corrupció i clientelisme?

Hi ha que matissar la resposta. Fracassar han fracassat, ja que no tindríem els casos que tenim. Però, la qüestió és “en què han fracassat”. La justícia és un altre tema, aplica unes lleis que són les que apliquen els Parlaments, que estan conformats pel resultat de les eleccions. Durant els últims anys el PP ha governat i ha realitzat lleis classistes que beneficien als poderosos i que no són iguals per a tots.